JOAN COROMINES

FINS SEMPRE JOAN COROMINES

.
Abans que res, i com autor d'aquesta pàgina, és potser necessari, que manifesti
públicament que la meva profunda admiració a tots els nivells per la figura de
Joan Coromines, ve de lluny. Recordo encara els primers cursos al Col.legi
Sant Miquel dels Sants de Vic a les classes de català que es feien d'amagat (A
Vic de fet, es feien a tots els col.legis privats) Professors com Pere Sala o
Mossén Soldevila i tambè el Senyor Romeu a les escoles d'estiu a part d'
apendre català, ens havien parlat en bastantes ocasions de Joan Coromines.
l'admiració envers la figura del eminent filòleg, quedaven patents.
Sempre ens van deixar clar la seva total confiança en el treball que duïa a terme
dotaria al català dels mecanismes necessaris per tal de seguir com a llengua viva.
Quan tenia quinze anys, va arribar a les meves mans "El que s'ha de saber de la
llengua catalana" publicat 1954, un petit llibret, que em vaig llegir en menys de
dos dies. Em van fascinar les formes dialectals del català, que Coromines
detallaba poble per poble, des de la Catalunya Francesa al País Valencià,
i des de lo que ell nomenaba la Catalunya Aragonesa fins l'Alguer. Més tard,
ja molt més eventualment, he tingut accés a la biblioteca, a altres obres de
Joan Coromines.
Darrerament se sabia ja, que l'estat de salut del genial mestre, habia decaigut.
El esperit del home, cumplidor esticte i treballador incansable, van encoratjar
al gran científic que va poder, ja malat, acabar de corregir l'Onomasticon
Cataloniae
, obra capdal, juntament amb el Diccionari etimològic i
complementari de la llengua catalana
i el diccionario crítico etimológico de la
Lengua Castellana. Mai un estudiós havia abraçat tots ells camps de la llengua.

Tenia un caracter fort, però alhora era un patriota exemplar que el van fer ser
sempre consecuent, i mantenir-se fidel al nostre País. En aquest aspecte vull
destacar que al 1958 i 1960 durant el seu exili als Estats Units signar
manifestos, junt amb d'altres intelectuals on denunciaba l'opresió que hi habia al
Estat Espanyol. 1973 va rebutjar formar part de la Real Academia Española
de la Lengua, adduïnt que "mentre Catalunya sigui un país ocupat, no acceptaria
ser membre d'una institució espanyola". Al 1984 i 1985 rebutja consecutivament
la concesió de doctor honoris causa per la Universitat de València per
trovar-se inmers en la redacció del diccionari etimològic i complementari de
la llengua catalana
, i insistint el proper any que el diccionari era lo primer.

El cinc de juny se li concedeix, el premi Nacional de las Letras Españolas, que
va aceptar, però va adreçar una carta al ministre de cultura Jorge Semprún en la
manifestaba "...No puc deixar de dir-li que la satisfacció que aquesta distinció
dóna ve acompañada d'una profunda recansa. L'única Nació, i la única
llengua les quals reto incondicional homenatge, son la nació i la llengua
catalanes
..."

visitants

Pagina especial, redactada per Xavier Molera©1996.
Fotografia de Joan Coromines, propietat de "La Vanguardia"