|
Espanya és un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic on conviuen cinc idiomes: El castellà o espanyol, oficial en tot l'Estat, el català, el galleg, l'euskera, i l'aranès, parlat a la comarca de la Vall d'Aran. Aquests quatre són oficials en el seus territoris. A la Vall d'Aran, com a cas inèdit, conviuen idiomes, català, aranés, i l'espanyol. El català es l'idioma ORIGINAL i PROPI dels Països Catalans, indret de la Mediterrània que comprèn: El Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears -a Espanya-, el Departament dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord) -a França-, L'Alguer (Illa de Sardenya) -a Itàlia-, així com el Principat d'Andorra, únic país independent del món, on l'idioma oficial és el català. També és parlat a l'anomenada "Franja de Ponent" a la Comunitat d'Aragó, i a el Carxé (Múrcia). |

Àmbit natural, i d'ús de la Llengua Catalana. |
| Hi ha dues qüestions molt actuals i interessants, sobre les quals es parla cada cop més: La questió de la identitat i la llengua. I és que no podem oblidar que la llengua catalana és l'element vertebrador del sentiment nacional. La comunitat de catalanoparlants, estimada entre deu i onze milions de persones, segons diferents fonts, reclamen un reconeixement a nivell espanyol i Internacional de la seva Llengua, d'acord amb els drets de tota comunitat lingüística, veure Declaració Mundial dels drets Lingüístics. Al llarg de centenars d'anys, la llengua catalana ha estat fortament oprimida i prohibida. Malgrat això, i gràcies a la perseverança del propi poble, mai ha arribat a desaparèixer, tot i que no està garantida la seva subsistència, segons els els estudis fets. Després de tants anys d'ostracisme la mil-lenària cultura i llengua Catalana topa amb vertaderes dificultats, a l'hora de desenvolupar-se. Les raons són moltes, i tot fa pensar que no es podrà aconseguir fins que es desenvolupin a les escoles uns programes educatius adequats, no sols als PPCC (Països Catalans) sinó també a tot Espanya, ja que el desconeixement de la nostra identitat cultural diferenciada és total, degut a l'educació rebuda, i en general el fet diferencial és incomprès, i comporta un rebuig a totes les coses catalanes arreu d'Espanya. Aquesta tasca està en mans de la clase política, mitjançant els òrgans pertinents (governs centrals, autònoms, etc.) Actualment només a Catalunya s'aplica un pla educatiu pedagògic seriós i metodològic,però totalment insuficien, per a compensar el domini lingüístic del castellàimposat durant molts anys per circumstàncies històriques i polítiques. Els POLÍTICS, són els encarregats de tornar les coses al seu lloc i, per tant, són ells els máxims responsables del genocidi cultural contra la nostra Llengua. La manca de voluntat políticaen varis sectors ha estat evident durant la transició, pero després de vint anys de democràcias'aixequen les veus dels ciutadans reclamant la plena normalització, manifestacions recents com el Correllengua a València, on més de 30.000 persones varen passejar per tota la Comunitat, la normalització i la unitat del català, empenyent al inmobilista govern Valencià. Els governs de l'Estat Espanyol del PSOE i del PP. Cap dels dos han reconegut explícitament la unitat de la Llengua Catalana, fet ben evident segons tots els estudis seriosos en el tema. No es aquest, el cas del Rei d'Espanya -Joan Carles I-, qui signà el reial decret 3118/1976 de 26 de novembre, que atorgava "reconeixement oficial a L'Institut d'Estudis Catalans, com a corporació acadèmica, científica i cultural [...] l'àmbit d'actuació de la qual s'estrendrà a les terres de Llengua i Cultura Catalanes des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maò". També a França, potser el país més centralista del Món, els dos governs de París, que s'han tornat en el poder, tenen molt a dir pel tractament que han donat al Català, en el territori on justament l'hi és idioma propi. Donada aquesta manca de sensibilitat política també els ciutadans de Perpinyà també s'han manifestat recentment en favor del Català, i si ningú no ho evita, pot desaparèixer en pocs anys, vist que només el parlen les persones de més edat. La nostra llengua es UNA sola, però s'accepten diferents formes d'anomenar l'Idioma en funció del punt geogràfic: valencià, lleidatà, mallorquí, menorquí, llengua pròpia, etc... Les diferències Lingüístiques entre el català de Girona, el valencià, i l'eivissenc, per exemple, són menors que les existents entre l'espanyol d'Andalusia, Aragó i el Perú. Que fer davant la situació? És totalment necessari que les institucions adoptin un caire proteccionista i reglamentista, i apostin obertament per la normalització lingüística d'acord amb l'entorn creat, alhora, el principal obstacle per la normalització del català. |