MANIFEST CORRELLENGUA 2000

Depèn de tots

S'imposa la convicció, és de témer que bastant justificada, que el catalanisme polític i cultural està perdent pistonada, arran sobretot de l'abassegadora victòria electoral de la dreta espanyolista el mes de març passat a les eleccions a Madrid. Per la seva banda, i malgrat uns símptomes esperançadors, la identitat pròpia a la Catalunya nord fa temps, massa temps, que passa per un moment delicat. La sensació imperant d'incertesa de futur contribueix també al clima de perplexitat i fi de cicle que es respira actualment.

Aprofitant el nostre desconcert, els nacionalismes espanyol i francès més ultrancers es descomplexen encara més i aspiren a reduir-nos a un simple particularisme testimonial. La llengua catalana a un i altre costat dels Pirineus està patint darrerament atacs continuats, com a l'estat espanyol no s'havien donat des dels dies més confusos de l'anomenada transició. Des dels àmbits judicials, mediàtics i partidistes s'ha endegat una autèntica croada contra tota manifestació de la nostra identitat. Una identitat amenaçada des de fora i des de dins, que es veu en la necessitat ineludible d'afrontar els reptes de la globalització, la irrupció de les noves tecnologies i una allau immigratòria que tendeix majoritàriament a integrar-se en castellà o en francès, amb el suport de un poder regional cada vegada més limitat i virtual. Un poder que, per exemple al Principat de Catalunya, ens mostra cofoi els suposats avenços en el procés de normalització, estadístiques optimistes massa sovint desmentides per la crua realitat que es viu i sobretot s'escolta al carrer o en els mitjans de comunicació. Es cert, per exemple, que s'han incrementat en els últims anys les xifres dels tiratges de premsa i de les audiències dels mitjans audiovisuals en l'idioma del país, però no ho és menys que això mateix també ha servit per constatar la paradoxa cruel de com es pot fer anicatalanisme en català. Al País Valencià, la situació política no permet gaires escletxes a la confiança en una reversió que possibiliti garantir a mig termini la subsistència lingüística i cultural, mentre que les illes i a la Franja de Ponent, el canvi de rumb recent en els respectius governs autonòmics es presenta carregat de bons presagis, però amb un caire que s'endevina massa fràgil i reversible. Quant a Andorra, malgrat l'oficialitat legal i institucional del català, les darreres estadístiques deixen entreveure que el nostre idioma comú ha passat a ser-hi ja minoritari, el seu lloc preeminent ocupat actualment pel castellà.

Al llunyà però no per això oblidat Alguer, el català s'hi conserva com una relíquia del passat, un autèntic miracle.

Si dues dècades llargues de govern autonòmic a l'estat espanyol no han pogut establir les bases per permetre creure en la nostra supervivència com a poble a mig termini, només ens resten dues opcions: o bé dimitir d'una vegada de la nostra pretensió i deixar que el curs irrefrenable de la història ens emporti avall o bé plantejar-nos seriosament com a única sortida vàlida el retornar, malgrat la mandra o l'escepticisme, al voluntarisme resistencialista del combat quotidià, que ens va permetre de subsistir en temps encara més difícils.

Fa uns anys, la Generalitat de Catalunya va ser criticada per la campanya normalitzadora del Depèn de tu ,perquè feia l'efecte que es treia de damunt una responsabilitat pròpia i ens l'adjudicava als ciutadans. Bé, vist el caire preocupant que estan prenent les coses avui dia i la impotència institucional per redreçar una tendència que s'endevina adreçada inexorablement, en el millor dels casos, a l'estancament, per no dir a un fatal retrocés de les posicions guanyades amb tant d'esforç, potser ha arribat el moment de tornar-nos a comprometre personalment i activament en la defensa col·lectiva de les llibertats i la cultura de la nostra comunitat nacional, que no és altra que els Països Catalans. En efecte, que la nostra singularitat i la nostra unitat siguin respectades depèn altre cop de tots nosaltres, cadascú al seu nivell i en la mesura de les seves possibilitats, perquè ningú no ho farà en el nostre lloc ni trobarem una causa més justa i més noble.

Militants per la llengua amenaçada, insubmissos amb la llengua imposada, des de qualsevol racó del territori comú, de Salses a Guardamar i de Menorca al Pla de Menorques, just passat Fraga, sortim altre cop al camí per fer sentir la nostra veu i unir-nos a les columnes humanes del Correllengua 2000.

Autor: Vidal Vidal