LA CAL UN PROJECTE EN
MARXA.
Sense cap mena de dubte, la present edició del
Correllengua, corresponent al 2000, ha estat la més reeixida de
totes. Aquest fet, avalat per un seguit de dades objectives com
ara l'adhesió de més d'un centenar d''ajuntaments, la
participació d'una gran quantitat d'entitats, l'increment
espectacular del nombre d'actes, així com del de pobles i
comarques implicades, amb un augment de la projecció mediàtica,
té el punt i final marcadament espectacular amb la mobilització
del 4 de novembre a Perpinyà (Rosselló), on la iniciativa
prengué un protagonisme notable.
És indubtable que això no resol moltes de les mancances que té
la proposta, i encara menys les que arrossega la CAL com a
organització convocant i coordinadora, ni com a entitat autònoma
en el terreny de la lluita lingüística, però sí que ajuda a
una popularització d'ambdues propostes -Correllengua i CAL- que
permet encarar el futur més immediat amb millors perspectives.
En el moment present, ens hem de formular un seguit de preguntes
per veure si en la recerca de les respostes trobem el
desllorigador per a una futura consolidació de la CAL com a
alternativa de lluita lingüística o com a impulsora d'aquesta
alternativa a nivell nacional.
Hem de continuar amb el Correllengua?
Com podem millorar la dimensió nacional?
Cal continuar amb la cloenda a Perpinyà?
La CAL ha de centrar tota la seva activitat en el Correllengua?
La CAL ha de diversificar la seva activitat al llarg de l'any?
Això s'ha de fer de forma centralitzada o descentralitzada?
La CAL ha de seguir sent una Coordinadora d'Associacions?
La CAL ha de passar a ser una entitat autònoma?
La CAL ha de tenir abast nacional?
S'ha de federar amb altres instàncies -ACPV, JML...?
És necessari que s'estructuri internament com a organització?
Pot/ha d'esdevenir el referent lingüístic
nacional?
Crec que podríem allargar encara més la llista
de preguntes, però si intentem respondre a aquestes ja tindrem
molt de guanyat.
En primer lloc, crec que la CAL ha de seguir impulsant la
iniciativa del Correllengua precisament perquè és una
iniciativa simpàtica i que permet fer, entre festes i sopars
populars, reivindicacions i accions que estan en la ment de
tothom i a l'abast de tothom, que és el més important. D'altra
banda, la característica itinerant del Correllengua ens permet
abastar una gran quantitat de territori, amb l'afegitó que
facilita l'acció de les entitats locals en la mesura que el
resultat de l'activitat té una dimensió bàsicament local i
comarcal, procurant només imposar la promoció i l'ordre, no
l'activitat.
El Correllengua, a més, permet unificar el treball per la
llengua en el conjunt del territori, possibilitant que indrets
com la Catalunya del Nord o la Franja de Ponent s'incorporin amb
facilitat a la iniciativa.
En aquest mateix terreny, cal dir que tot i que s'ha avançat força,
com ho prova la presència de destacats membres d'ACPV i dels
Casals Jaume I a Perpinyà, encara és tèbia la dinàmica
nacional. Entre altres causes, cal considerar l'alentiment de
l'acció en aquest terreny que ha imposat la pròpia ACPV a les
terres del sud, que ha convertit el Correllengua en una
iniciativa en estat latent que utilitza de forma simbòlica pels
volts del 9 d'Octubre. Convindria preparar una cimera, amb ordre
del dia i garanties de celebració, amb representants de les
principals entitats -Acció Cultural del País Valencià; Joves
de Mallorca; Casals de la Franja, la Federació de Catalunya
Nord, Centre Català d'Andorra i la mateixa CAL- i procurar
establir un calendari conjunt i algun tipus de referència comuna
-el Genovès?- i així preparar un Correllengua nacional més
coordinat.
Respecte al tema de la cloenda, crec que cal considerar com un
encert total haver celebrat l'acte final a Perpinyà, perquè ha
reforçat moralment la gent que treballa a la Catalunya del Nord
i perquè ha permès donar el protagonisme necessari al
Correllengua. Aquí se'ns obren dues incògnites que cal
ventilar. En primer lloc, si volem seguir, i crec que sí, amb la
cloenda a Perpinyà, convidria que cada any tingués elements
nous que garantissin el protagonisme del Correllengua: torxes,
columnes que arriben de diferents indrets; presència de la
reivindicació lingüística d'altres pobles de l'hexàgon; més
protagonisme de les associacions de les comarques del nord... Tot
això potser evitaria caure en una rutina perillosa com ha passat
l'11 de Setembre i com pot li pot acabar passant el 9 d'Octubre.
I en segon lloc, cal considerar que si la diada del 7 de Novembre
va esdevenint important en ella mateixa -encara que en part sigui
gràcies al Correllengua- potser haurem de saber trobar el punt
d'equilibri o potenciar una altra diada específica per a la
llengua, però això crec que encara queda lluny.
Entrant més en el terreny de l'activitat com a CAL, crec que és
important que continuem potenciant el Correllengua com a
activitat principal, sobretot davant la perspectiva política que
tenim. Tot i això, és necessari que el país mantingui una
actitud de mobilització permanent o estable en el terreny de la
llengua. Així caldria dinamitzar altres iniciatives nacionals de
caire reivindicatiu que tinguessin concreció local o comarcal:
publicitat, premsa, televisió, telefònica, cadenes comercials,
publicitat per correspondència, jutjats, hisenda, cinema, circ,
teatre, música, turisme...
En aquest terreny, caldria desenvolupar una estratègia desobediència
civil, d'insubmissió lingüística. La CAL hauria de crear una
comissió que preparés aquesta dinàmica i que permetés la
incorporació del màxim nombre de gent possible, per la qual
cosa caldria que fos una dinàmica progressiva. Paral·lelament,
caldrà desenvolupar la crítica al bilingüisme i al model
cultural dominant.
Crec que convindria que la CAL anés treballant la possibilitat
d'establir acords amb casals, casals Jaume I, Bars del Rotllo,
ateneus, seus d'entitats i així tenir seus públiques i
facilitar la interrelació amb altres sectors, a més d'ajudar a
impulsar aquests espais.
En referència a la qüestió de les relacions amb altres instàncies
que treballin en l'àmbit de la llengua, crec que la CAL hauria
de mantenir la seva voluntat "nacional" i dur-la a
terme si s'escau o bé en casos puntuals, però seria bo millorar
els lligams amb aquests ens, creant una mena de federació per a
l'intercanvi d'informació, de contactes o d'idees, a més de la
col·laboració en iniciatives concretes. Si aquesta dinàmica es
treballa adequadament, la CAL, com a tal o com a impulsora d'un
nou organisme, podria esdevenir el referent del treball lingüístic
nacional.
Crec que hi ha molta feina en l'àmbit de la llengua i que l'acció
directa i la desobediència han de ser els elements claus per
sotraguejar la societat i el poder. La CAL té les característiques
i el bagatge per ser-ne la impulsora.
Aleix Cardona
Lluçanès, novembre del 2000