NO AMAGUIS LA LLENGUA

 
 Massa gent,arreu del nostre país, ha adoptat una actitud despreocupada respecte a la situació actual i futura de la nostra llengua i de la nostra cultura. Malgrat que aquesta situació la desconeixen en profunditat, gosen manifestar que anem bé, que no hi ha cap problema.

 Si bé és cert, que en el decurs dels darrers anys el català ha anat guanyant terreny en l'àmbit institucional (sobretot en l'ensenyament) i, tímidament, en alguns mitjans de comunicació (ràdio, TV, diaris...), en altres àmbits importants, en canvi, molt poc hem avançat; aquest és el cas del cinema i del vídeo, de les revistes, de l'etiquetatge comercial i farmacèutic, de la informàtica, del món empresarial i dels negocis, de la justícia, etc.

 La majoria dels polítics es mostren satisfets perquè hem sabut integrar sense conflictes la forta immigració espanyola de fa unes dècades. Sense arribar a negar-ho, si que cal reconèixer que, pel que fa a la integració lingüística, el fracàs és ben palès: no els hem assimiliat, sinó, ben al contrari, ells ens han assimilat a nosaltres. Amb ells, i amb els seus fills i amb els seus néts, ens hi continuem relacionant en castellà. Als patis de les escoles, al carrer, entre els adolescents, els joves i els adults, la llengua majoritària de relació és el castellà. I això és el que marca el futur d'una llengua i d'una cultura.

   A la Catalunya Nord la situació és encara més preocupant. Amb la llosa de l'Estat Francès damunt seu, que no amaga la intolerància, el seu nacionalisme intregrista que vol perpetuar una política de veritable depuració lingüística i que, entrant al segle XXI, es nega a ratificar la "Carta Europea de les Llengües", sent l´únic estat de la Europa Comunitària que no ho fa, amb la signatura de la qual s'obria una petita escletxa a la recuperació de les llengües minoritzades (l'occità, el bretó, el català...) a l'Estat Francès.

   Anem bé ? No hi ha cap problema ? Per acabar d'adobar-ho, ara mateix assistim impassibles a un fenomen nou: la progressiva espanyolització dels mitjans de comunicació catalans, especialment de la nostra ràdio i la nostra TV. Per una banda, veiem alarmats que el marc polític i geogràfic de referència sol ser Espanya (el Govern, el país, les seleccions esportives...).

  Observem també que el model de llengua que s'hi fa servir és com més va més espanyolitzat (carinyo, nòvia, tonto, xulo, pilotasso...). Però el més nou és la proliferació de programes, de força audiència, que introdueixen, gens dissimuladament, sobretot per mitjà de les entrevistes, personatges de la faràndula i del folklore espanyol. Que no tenim gent interessant i divertida aquí ?

 Per girar la truita només hi ha una via: mantenir la fidelitat nacional, parlar sempre en català, no deixar-nos assimilar per les realitats espanyola o francesa. Depèn de nosaltres mateixos. Si, per mandra, busquem les solucions als vorals del poder polític, un cop més ens haurem equivocat. Hem de mirar dins nostre, en la nostra actitud. O és que hem perdut la voluntat de voler ser catalans ?