EL CAMÍ DE SANT JAUME DE GALÍCIA

Primer Itinerari Cultural Europeu

EL CAMÍ DELS ESTELS o EL CAMÍ DEL SOL

Aquest camí llegendari segueix la ruta del Sol, de Llevant cap a Ponent. Per la nit, "la Via Làctia" assenyala la direcció correcta cap a la constel·lació de Can Major, és per això que se l’anomena també el camí dels Estels. Dues fileres d’estels, seguint dues línies paral·leles, s’extenen des de la Mediterrània a l’Atlàntic (Est-Oest): el camí del Sol.

Segueixen un paral·lel terrestre que comença realment a la Catalunya Nord (o francesa): les Eteilles, Puig Estela, Estillón; i acaba a les profunditats atlàntiques, Finisterre, on es creia que la terra s’acaba.

Aquest antiquíssim camí, tradicional, prové d’una època molt anterior al Cristianisme. La petjada de l’oca (animal que representava l’ànima humana) era el seu símbol; a l’època dels dòlmens ja hi havia gent de coneixements avançats. La ruta cristiana, actual, s’establí seguint aquest camí dels estels, cristianitzant una ruta pagana o natural, i la petjada de l’oca es transformà en la venera o petxina dels pelegrins (altrament, la pelegrina); conservant així la semblança amb l’antiga tradició. Jars, en francès, és el mascle de l’oca. Jack, Jacques, Yago, Jacob, Jakin, són els mateixos noms en diferents llengües. D’aquí vé el nom de Camí de Sant Jaume.

Fer el camí és tot una experiència, entres en la ruta més històrica, universal, mística i esotèrica de la Humanitat; hi trobes gent de les més variades races i creences; la monumentalitat, al pas, d’esglésies, catedrals, monestirs, carregats de símbols alquimistes a les pedres plenes d’un llenguatge per a iniciats en el Coneixement; paisatges canviants, boscos, muntanyes, deserts; nous horitzons que obren noves sensacions en els sentits; coneixements ancestrals que romanien ocults tot esperant l’arribada del nostre esperit. És un camí per engrandir l’esperit del ser humà, un camí de superació personal i d’aprenentatge on no hi manca el sentit d’aventura; has d’integrar-te a la natura, quan la calor apreta has de ser el Sol que et carrega de vitalitat, quan fa vent has de ser l’aire que t’impulsa camí avant com un vaixell a plena vela, quan plou has de ser l’aigua que neteja i beneeix el teu esperit, quan fa fred has de ser la neu que conserva vius el teus coneixements. Resumint, és el camí de la Vida.

EL CAMÍ ÉS CRISTIANITZAT. LA LLEGENDA

La península ibèrica, l’any 711, va ser envaïda pels musulmans, menys una petita franja del Cantàbric i els Pirineus Occidentals. Set anys més tard, arribà la primera derrota de les tropes mores a Covadonga, a càrrec de "Don Pelayo", la qual cosa significà l’inici de la famosa Reconquesta. Es començà a extendre la creença que la intervenció divina hi havia participat i, entre les armes i la fe -entre ella la del "Santiago" Apòstol-, encoratjà els visigots que reconquerien així Lleó i Galícia.

A l’any 813, un ermità de nom "Pelayo", contemplant una pluja d’estels, veu que tots cauen en el mateix lloc. Hi descobreix, allà, un sepulcre amb unes restes. El Bisbe, "Teodomiro" certifica que són les restes de l’apòstol "Santiago", seguint la tradició que els apòstols són enterrats allà on havien predicat. De Palestina, amb un vaixell, portaren el cadàver fins a "Iria Flavia" (Padrón) i, seguidament, al lloc que anomenaren després "Campus Stellae" (Compostel·la). Alfons II el Cast, en assabentar-se dels fets, el fa patró d’Espanya i padrí de la Reconquesta. Ordena la construcció d’una església sobre la tomba a l’any 829. L’any 840, hi ha constància del primer pelegrinatge des d’Astúries. La fama traspassa els Pirineus i s’extén per tot Europa; la lluïta dels pobles cristians contra l’Islam necessitava d’un revulsiu. Dos anys més tard, la victòria dels cristians a la batalla de "Clavijo", malgrat d’estar en inferioritat numèrica, la figura de l’Apòstol es manifesta amb tota la seva força; els contendents explicaren la miraculosa intervenció de "Santiago" cavalcant un cavall blanc i brandint a la mà una refulgent i flamífera espasa.

La fantàstica notícia s’escampa per la península i més enllà dels Pirineus on la figura de l’Apòstol és ben rebuda per l’emperador Carlomagne, que ja havia lluïtat contra les tropes islàmiques.

Durant el segle X, els límits de la Reconquesta es van ampliant, comença a ser possible viatjar amb seguretat i hi arriben els primers pelegrins estrangers. A l’any 950, el Bisbe "Gotesgalco de le Puy", amb tota la seva cohort, fa el viatge a Compostel·la com a exemple per a molts. De la mà de "Sancho III el Mayor" arriba l’orde de Cluny, que introdueix l’art romànic i es converteix en l’administradora de la cultura, ocupant el buit que havien deixat 200 anys de guerra. Neixen noves ciutats i es milloren les vies de comunicació. El mil·lenari de la cristianitat impulsa amb més força el pelegrinatge, es fan noves construccions al llarg del camí, principalment per la ruta de Somport, ja que "Ramiro I" fa la capital del regne a Chaca (Jaca). Per disposició papal es fa públic el pelegrinatge i el Papa "Calixto II", a l’any 1122, crea el "Xacobeo" dels anys sants.

A través dels anys, el Camí de Sant Jaume va guanyant popularitat; nobles i plebeus el recorren sota promeses i penitències. El bandolerisme i la picaresca fan acte de presència i s’hi instal·len Ordes religioses i monàstiques per protegir els caminadors i vigilar el camí. Durant els segles XIII i XIV són les èpoques de major concurrència. Santiago de Compostel·la acollia cada any mig milió de pelegrins; però, a partir del descobriment d’Amèrica, començà el decaïment de pelegrins i les relíquies de l’Apòstol foren amagades per por que el malvat pirata "sir Francis Drake", que era a Galícia, pogués destruir-les.

Durant tres segles el Camí de Sant Jaume resta abandonat i ningú no en sap res de les restes. En unes obres fetes a la catedral de Santiago, a l’any 1879, es redescobreixen les relíquies i Lleó XIII en dóna fe; no obstant això, no es fins a l’any 1985, quan la UNESCO atorga al Camí de Sant Jaume la distinció de Primer Itinerari Cultural Europeu i a Santiago de Compostel·la el reconeixement de ciutat Patrimoni de la Humanitat, que el Camí agafa una forta embranzida de popularitat i els caminadors tornen a la ruta: Santiago desperta d’un llarg son, tot i que en la foscor del temps ja existia una ruta que seguia el mític Camí dels Estels.

Santi Massagué Tapiola

Colla Cansalada de Terrassa

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA - Club Alpí Català.

CENTRE EXCURSIONISTA SERRES DEL MESTRAL - l’Hospitalet i Vandellòs.

Francesc Beato I Josep Jordana.

* Sota una pluja d’estels... fem el Camí de Sant Jaume.

TARRAGONA-SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA

pel Camí de l’Ebre

(Tram Tarragona-Logronyo)

Quan es parla del Camí de Sant Jaume -Camino de Santiago, Chemin de Saint Jacques- no es parla d’un únic camí, sinó de diferents camins que convergien tots vers la tomba de l’Apòstol Sant Iacobus o Sant Jaume el Major, situada a Galícia.

És sabut per tothom que els habitants de l’Oest i Nord de França utilitzaven el camí que comença a la Tour de Saint Jacques, a la ribera del riu Sena a París i que entra a Espanya per Roncesvalles; els del centre de França i Alemanya ho feien per Somport (el Sumum Portum del camí romà de les Gàl·lies a Caesar-augusta) anaven fins a Puente de la Reina on s’unien amb el Camí Francès; els del Sud-Est de França i Itàlia podien entrar per la Cerdanya, o bé per la Jonquera, passaven per Lleida i Saragossa i d’allí s’ajuntaven al camí principal a Logronyo. Els habitants de les comarques tarragonines i del País Valencià utilitzaven també els seus camins per anar a Saragossa i d’allí a Logronyo i Santiago de Compostel·la. I, finalment, les antigues rutes d’Andalusia a Galícia també havien de ser utilitzades pels pelegrins de l’Alta Edat Mitjana, donada la gran tolerància religiosa que disfrutaren els habitants de la península ibèrica durant els segles de govern del Califat de Còrdova.

Quin és l’origen d’aquest important moviment de pelegrinatge jacobeu que, des de l’Edat Mitjana ha perdurat fins als nostres dies?

Sant Jaume el Major era germà de Sant Joan Evangelista, ambdós fills de Zebedeu i Maria-Salomé. Encara que els Actes dels Apòstols no en parlen, la tradició diu que va venir a evangelitzar Espanya i que, retornant a Jerusalem, fou occit per ordre del rei Herodes Agrip I.

Les primeres referències, segons l’abbé Georges Bernes, al pròleg del llibre le Chemin de Saint Jacques, les tenim en els comentaristes sagrats del segle IV, Sant Jeroni i Didim d’Alexandria, els quals ens diuen que Sant Jaume havia vingut a l’actual Espanya a predicar la doctrina de Crist; hauria desembarcat a Andalusia i creuat la península seguint la gran calçada romana assentada sobre l’ancestral Ruta del Estaño, per on portaven aquest metall des de Galícia per oferir-lo als mercaders mediterranis que el buscaven a qualsevol preu, atès que era necessari per fer-ne aliatge amb el coure i obtenir el bronze.

Arribat a Galícia, la terra del misticisme celta, la va evangelitzar i, en marxar, creuà el Nord de la península, passant per Saragossa, on se li va aparèixer la Mare de Déu quan encara vivia ("en carne mortal diuen els goigs de la Verge del Pilar) i va embarcar de nou cap a Jerusalem, on fou executat posteriorment.

Diuen els esmentats comentadors que els seus deixebles, Teodor i Anastasi, embarcaren el cadàver i, "guiats per un àngel", el portaren fins a Galícia, precisament a Iria Flavia (l’actual Padrón); allí la reina Lupa, conversa al cristianisme, hauria donat el seu palau per fer-hi el sepulcre de l’Apòstol.

Som als inicis del segle IX, vers l’any 813, l’asceta Pelai i Pelagi té unes visions de llums i cants sobre un antic fossar (campus stellae); n’informà al prelat Teodomir, el qual va proclamar que es tractava del sepulcre de Santiago. El rei d’Astúries, Alfons II el Cast, va fer eregir un temple en aquest lloc. Llavors diu la tradició que s’obrí el Camí de Sant Jaume, el qual, forçosament, havia d’utilitzar la xarxa viària romana construïda sobre la primitiva via dels celtes, atès que els gots i posteriorment els àrabs no obriren noves vies al Nord de la península, sinó que es limitaren a conservar o reconstruir les fetes pels romans (el Camí de Santiago, que entra per Roncesvalles, segueix una antiga via romana perfectament descrita en les descripcions d’Antoni a finals del segle IV d.C., cinc-cents anys abans del descobriment del Sepulcre). Igual ho podem veure en les rutes que entren per Somport i per Catalunya.

Probablement, el pelegrinatge a Galícia, concretament a Padrón, on segons la tradició hi havia desembarcat el cadàver de Sant Jaume, ja es feia (si bé amb menys intensitat) abans del descobriment del sepulcre. Al segle VII el monjo irlandès, Sant Aldelm, ja parla del pelegrinatge a on estava enterrat l’Apòstol i també, al segle VIII, en parla el monjo espanyol Beat de Liébana.

Fou a partir del segle IX, i dels següents, que el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la va conèixer una densitat extraordinària; va representar un intercanvi cultural molt profitós per a tot el cristianisme. Per tenir una idea de la quantitat de pelegrins que hi passaven, cal adduir que al segle XIII, a l’hospital de Roncesvalles, es servien als pelegrins uns 30.000 àpats a l’any, fora dels molts pelegrins que s’unien al Camí per rutes que confluien al camí principal més avall de Roncesvalles.

Les associacions senderistes d’ambdós costats del Pirineu teníem el deure de retrobar i condicionar, en el possible, les rutes i camins que portaven a Santiago de Compostel·la. A França, le Comité de Sentiers de Grande Randonnée, va condicionar el GR-65, que va de la Tour Saint-Jacques de París a Roncesvalles, i d’allí a Pamplona, Burgos, Lleó, Astorga i Santiago de Compostel·la. També en van senyalitzar dosn ramals: el GR-65-1, que s’origina a Vézelay i s’uneix al primer prop d’Ostabat; i el GR-65-2, que comença a le Puy i s’uneix al principal al mateix punt que l’anterior.

El Comité de Senderos, aragonès, ha senyalitzat i ha fet una guia del camí que recollia els pelegrins de la zona de Tolosa del Llenguadoc, entrava per Somport, passava per Chaca (Jaca) i s’unia al principal, després de Puente de la Reina. Li han posat les sigles GR-65-3.

El Comitè Català de Senders ha estudiat els camins de Sant Jaume que passaven per Catalunya, especialment el que, procedent de França, passava per Barcelona i Sant Cugat del Vallès, per anar a Montserrat, Lleida, Saragossa, Tarazona i Logronyo on s’ajuntava al camí principal; té les sigles GR-65-4. També ha estudiat el que passava seguint la costa per la romana Via Augusta i, des de Tarragona, anava pel camí directe de Tàrraco a Caesar-Augusta, fins trobar l’anterior als plans de Cardiel, entre Mequinensa i Candasnos; és el GR-65-5 que descrivim en aquesta Topo-guia.

Expliquen els hagiògrafs (especialistes en biografies de persones santes) que, quan Sant Jaume va venir a predicar a Espanya, va fer-ho amb una especial dedicació a Galícia, on va erigir un temple a Padrón, al lloc on es diu que varen desembarcar les seves despulles; d’allí va passar predicant per Lugo, Astorga, Palència i Saragossa (on se li va aparèixer la Mare de Déu dalt d’un pilar). D’allí va retornar a Jerusalem; lògicament, devia fer-ho embarcant al port més proper, el de Tarragona, en aquell temps la capital més important dels romans a la Hispània. Francisco Fernández Sánchez, al seu llibre Cataluña y el Camino de Santiago cita fonts antigues que afirmen que Santiago havia retornat a peu des de Galícia, passant per Astorga, Saragossa i que havia embarcat a Tarragona.

Aquest GR-65-5, que descriurem a continuació, preté anar seguint la via romana que, segons la tradició, va petjar l’Apòstol Sant Jaume quan evangelitzava la península, si bé en sentit invers de com ho va fer ell, és a dir, de Tarragona a Galícia.

Ja hem explicat abans que els únics camins existents als segles IX i X, quan es va popularitzar el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, eren els de la xarxa viària romana; per tant, si volem actualitzar amb la màxima veracitat les rutes dels pelegrins, hem d’estudiar primer la xarxa romana de comunicacions.

La ubicació exacta de les vies romanes de la Península Ibèrica és molt controvertida i cadascun dels autors que en parlen dóna situacions i itineraris diferents; cosa explicable perquè la dominació romana va durar gairebé 600 anys, en el transcurs dels quals se succeïren diverses circumstàncies polítiques, econòmiques i militars, obligant així a que s’obrissin noves vies per adaptar-les a les noves necessitats, a la vegada que se n’abandonaven d’altres que ja no eren necessàries.

Durant els períodes de calma i tranquil·litat, s’utilitzaven les vies que anaven per terreny pla i fàcil de recòrrer; en canvi, en èpoques de guerres i insurreccions, s’habilitaven vies altes -per les carenes- amb l’objectiu d’evitar possibles emboscades. El gran geògraf català, Pau Vila Dinarès, diu: "quasi totes les vies romanes tenien llur rèplica en algun camí de carena, vies estratègiques dels temps insegurs, quan aquelles no són ja enlairades en algun tram de la seva ruta". Detalla alguns exemples de vies de seguretat per les carenes, entre d’elles la que ens interessa a nosaltres, textualment: "la Via de Tàrraco a Ilerda pel Francolí, era també duplicada per una via que travessava el massís muntanyós de Prades i davallava per Vilanova de Prades, seguint la vorera de la riera de l’Albi on l’acarenament -com traçat únic o duplicat- s’atura per innecessari a les terres obertes de l’Urgell".

Situat el pelegrí de l’Edat Mitjana a les rodalies de Tarragona, tenia tres possibilitats d’anar a Saragossa per vies romanes:

  1. Anar seguint la costa per la Via Augusta -estudiada per Jaume Massó- passant per Vila-seca, Cambrils, l’Hospitalet de l’Infant (Mansio Oleastrum), Coll de Balaguer (Ab Saltum), el Perelló i Tortosa. Allí, creuar l’Ebre i pujar pel camí romà de la ribera dreta, la Via Edetana; la qual, abans d’arribar a Móra, pujava a la Terra Alta i anava a Casp, on enllaçava amb la via romana de la dreta de l’Ebre fins arribar a Saragossa.

  1. La ruta ampla i normal -descrita als itineraris d’Antoni- que sortia de Tàrraco per anar cap a Ilerda, Osca i Caesar-augusta; passant per la vall del Francolí, els plans de l’Urgell, els de Llitera i Osca i la vall del riu Gàllego. Tota ella amb camins amples, aptes per passar-hi carretes.

  1. La ruta més curta, apta solament per passar-hi a peu: la ruta de seguretat per les carenes del massís de Prades, esmentada per Pau Vila, que ja hem descrit abans. Anava de Tarragona a Constantí, la Selva, l’Albiol i Prades; deixant, aquí, la que anava cap a Lleida per seguir un camí pre-romà que porta a Ulldemolins, d’allí pujava a la serra la Llena i la seguia per l’actual divisòria de les províncies de Tarragona i Lleida fins a Maials i Mequinensa, on trobava una via romana que pujava per la riba dreta del Cinca i, creuant els Monegros per la "la Calzada del Diablo", anava directament a Saragossa.

Dels tres possibles itineraris, el més curt i per tant el més favorable per ser executat a peu, és el tercer: l’estem estudiant i senyalitzant com a Sender de Gran Recorregut GR-65-5 fins entrar a l’Aragó, a la localitat de Mequinensa.

Enric Aguadé Sans

President del Comitè Català de Senders

 

 

 

TARRAGONA, VORA LA MEDITERRÀNIA

Tarragona, la Tàrraco dels romans, fou fundada per aquests l’any 218 abans de Crist, per utilitzar-la com a base militar en la lluïta contra els cartaginesos durant la segona guerra Púnica, aprofitant l’existència d’un port natural a la desembocadura del riu Francolí i l’existència d’un turó rocós, fàcilment fortificable, que domina el port. És possible que aquest turó ja fos ocupat per alguna tribu indígena, però les troballes arqueològiques indiquen que no passava de ser un petit poblat i no la important ciutat que va arribar ser: la capital romana de la província d’Hispània Citerior, que comprenia prop de les dues terceres parts de la península ibèrica.

No és possible en aquesta guia fer una descripció detallada de les grans riqueses arqueològiques que guarda la ciutat, les quals s’han anat acumulant durant els anys d’existència. Recomanem al foraster dedicar quant menys un dia per recórrer la ciutat amb la seva muralla romana, la catedral amb el seu claustre i Palau Episcopal, el Castell de Pilats ara convertit en museu, l’amfiteatre romà, el circ romà actualment en període de reconstrucció, el Fòrum romà i la gran Necròpolis paleo-cristiana, a la riba esquerra del Francolí, que s’ha de convertir en una gran mostra del ritus funerari cristià.

És evident, com expliquem al pròleg, que forçosament s’havia d’obrir un camí per unir la capital de la província romana amb una de les ciutats més importants, Caesar-augusta, fundada a l’inici de la nostra Era per l’emperador August. Anirem estudiant, i refent en el possible, el probable itinerari del camí més directe que unia aquestes dues ciutats en temps dels romans.

Segons el Manel-Jaume Massó, la sortida de Tàrraco es feia creuant el pont romà sobre el Francolí, situat aleshores uns metres més al Sud del punt on ara hi ha el "Pont de Ferro", bastant proper a les instal·lacions del port romà, que era situat al llavors estuari del riu Francolí, ja que se n’han trobat restes a les rodalies dels dipòsits de la Campsa.

Creuat el riu fins a la ribera Oest, se separava la Via Augusta, que anava seguint la costa; el camí de la Canonja, que portava a Reus; i el camí de Constantí, camí carreter com els dos anteriors que, després de Constantí continuava per la vall del Francolí fins a Picamoixons. El nostre anava per aquest últim, seguint proper a la riba del riu, aigües amunt, passant per les partides de l’Horta Gran i de la Roca; terrenys ocupats actualment per enllaços de carreteres i pel polígon industrial, per la qual cosa està completament esborrat i impracticable fins la part Nord de l’autopista, lloc que anirem a trobar seguint el traçat del GR-7-2 que va de Tarragona a Constantí; passant pel Pont del Diable, aqüeducte per on hi passava l’aigua que anava a Tarragona.

TARRAGONA-MEQUINENSA

LA MÉS LLARGA CAMINADA COMENÇA AMB UN PRIMER PAS

TARRAGONA-LA SELVA DEL CAMP

00,000 km. - 00,00 h. Sortim de Tarragona, després d’haver iniciat la caminada al Pla de la Seu (davant de la catedral Metropolitana i Primada de Santa Maria S. XII-XIV), pel carrer Rovira i Virgili. Just on comença la carretera dels Pallaresos, arran de les parets del cementiri, anem cap a l’esquerra pujant pel camí de l’Oliva (hi ha un pal indicador dels senders GR-7-2 i GR-92, que coincideixen amb el nostre GR-65-5 fins a la vila de Constantí. Al més amunt, amb una preciosa panoràmica de la Tarragona mediterrània, vora la primogènia antena de Ràdio Tarragona -la que fou primera emissora de ràdio de la ciutat-, seguim un caminet gairebé paral·lel a la carretera que ens endinsa a la urbanització Pedrol. Cal anar seguint les marques blanques i vermelles vorejant xalets i els dipòsits d’aigua de Tarragona.

02,000 km. - 00,24 h. Sant Pere i Sant Pau, barriada de Tarragona iniciada els anys seixanta i de desenvolupament constant, la creuem de Sud a Nord per l’ampla avinguda del Pont del Diable. Continuant per un camí carreter, en la mateixa direcció, anirem baixant per un llom.

02,570 km. - 00,33 h. Deixem el camí ample i anem per una sendera, cap a l’esquerra, que va a passar pel fons del tàlveg.

02,870 km. - 00,38 h. Baixem per unes escales de formigó i entrem al túnel que passa per sota l’autopista, just a l’àrea de descans. En sortir del túnel, anirem per un sender cap a la dreta, baixant fins al fons de la vall de les Ferreres o del Diable.

02,990 km. - 00,41 h. Som al fons de la vall, un centenar de metres a la nostra dreta tenim l’aqüeducte romà que portava l’aigua del Francolí a la Tàrraco: el Pont del Diable. És imprescindible anar-hi i contemplar les tan ben tallades pedres mil·lenàries, assentades sense morter i que han perdurat durant més de dos mil anys. Consta d’onze arcades a la part baixa i vint-i-tres al pis superior, amb una longitud de 164 metres a la seva coronació, per la qual passa un canal obert i per on, segons els entesos, encara hi podria passar aigua. El que sí hi pot passar -si no té vertigen, o poc- és una persona a peu i hi gaudirà d’una sorprenent miranda. Després anirem pel fons de la vall, en direcció Oest fins a trobar la carretera de Tarragona a Valls, la creuem i anem cap a l’Oest per sota l’alt pont de l’autopista.

03,340 km. - 00,47 h. Som a la riba esquerra del riu Francolí, hem de seguir-la uns cent metres aigües avall per tal de passar-lo per un gual i retornar, aigües amunt, agafant un camí ample que va vorejant l’autopista per la banda Nord.

04,340 km. - 01,03 h. Trobem un camí que baixa després de creuar l’autopista sobre un pont i que continua en direcció Nord per anar al mausoleu de Centcelles, erigit al segle IV per acollir les restes de l’emperador Constant I, fill de Constantí el Gran, mort a les Gàl·lies l’any 330. Des d’aquí o des del poble de Constantí, aconsellem anar-lo a visitar. El nostre GR continua uns pocs metres vorejant l’autopista fins en un llom, on retroba l’antic camí romà de Tarragona a Constantí, tallat pels polígons industrials i per l’autopista; el seguirem en direcció Nord-Oest, recte a Constantí.

04,880 km. - 01,10 h. Som a la vora del petit altiplà que domina la ribera del Francolí, sota nostre veiem el camí carreter que va a Centcelles; recobrem la direcció Nord-Oest passant sobre un sòl rocós on estan marcades les profundes roderes fetes amb les rodes de les carretes durant segles i segles.

06,060 km. - 01,24 h. Entrem a Constantí pel carrer de Tarragona i fem cap a la carretera actual pel lloc on entra al poble. Des d’aquí també podem anar a visitar Centcelles. Seguirem la carretera en direcció Nord, pel mig del poble. La vila de Constantí, nucli agrícola des dels temps dels romans, té més de dos mil habitants, dedicats bàsicament a l’agricultura fins fa una vintena d’anys, en què la construcció de la refineria de petroli, rodejada de nombroses fàbriques de la indústria petroquímica, han fet gairebé desaparèixer la fertilíssima plana de regadiu que hi havia a la vora del riu Francolí.

06,710 km. - 01,33 h. Sortim de Constantí per l’extrem Nord, deixant la carretera de l’esquerra que va a Reus i també la de la banda oposada, que va al Morell. Anem al recte per un ample camí carreter asfaltat -el Camí de Tarragona-, aviat deixem a l’esquerra els xiprers d’un Calvari, des d’aquí anirem en direcció Nord-Est, paral·lels a la carretera del Morell. Uns 150 metres més endavant deixarem el camí, que continua al recte, per anar per una pista asfaltada que recobra la direcció Nord-Oest i que no deixarem fins a la Selva.

07,620 km. - 01,47 h. Cruïlla de camins carreters, anem al recte.

08,640 km. - 02,02 h. Deixem un camí carreter que va cap a la dreta, el nostre és fondo; es poden apreciar perfectament els successius estrats excavats pel pas dels segles a l’argila compacta. Segons l’estudi fet per l’Enric Aguadé en Camins Mil·lenaris del Baix Camp, aquest camí fou obert fa uns tres mil anys per comunicar les zones mineres de les muntanyes de la Selva amb el port natural de Salou. Els romans varen renovar-lo i condicionar-lo degudament, aprofitant aquest camí que unia el nucli urbà de Constantí amb les dues viles romanes trobades a la Selva, una a la font de l’Abelló i l’altra al Mas Bertran.

09,980 km. - 02,22 h. Pas a nivell sobre la línia del ferrocarril de Reus a Roda de Barà.

10,850 km. - 02,35 h. Caseriu i santuari de Sant Ramon, on trobarem bona aigua, el voregem per la banda de Sol Ponent i recuperem la direcció Nord-Oest, que portem des de Constantí. Davant nostre, dalt de la serralada, veiem l’altiu promontori de l’Albiol, per on hem d’anar a passar. Aviat creuarem la carretera de Reus al Morell.

11,980 km. - 02,52 h. A frec del llit de la riera de Sant Ramon ens creuem amb el camí romà de Reus a Valls. Hi ha un pal indicador. No canviem de direcció.

14,700 km. - 03,33 h. Carretera de Reus a Montblanc, la creuem i anem al recte, pel mateix Camí de Tarragona, aquest últim tram condiconat ara com a nova carretera d’accés a la Selva (avinguda de la Fraternitat(?)). Creuem la línia del ferrocarril per sota.

15,400 km. - 03,43 h. Antiga creu de terme, som a la Selva del Camp. Passem pel Portal Vell i travessem el poble pel carrer Major fins a l’extrem Nord; aquest carrer es considera l’antic camí que pujava de Tarragona i anava cap a la zona de muntanya. La vila de la Selva és un poblat molt antic, en temps pre-romans era el lloc on s’aplegaven els camins que venien de la muntanya per agafar el camí que hem seguit (el GR-65-5) des de l’antic port natural de Tarragona. S’hi han fet troballes romanes, existeix el carrer de Sensmudanya on fins el segle XVI es mantingué l’edifici de l’Almudaina, prova que fou habitada pels sarraïns. En temps històrics ha estat sempre una de les viles més riques hi pròsperes del Camp de Tarragona amb la seva rica agricultura, que últimament està donant pas a la indústria.

LA SELVA DEL CAMP-L’ALBIOL

16,150 km. - 03,54 h. Sortim del poble en direcció Nord, deixant a la dreta el cementiri; encara hi ha cases que voregen el camí. Aviat trobarem la riera de la Selva, però no la creuarem, anirem paral·lels a la seva riba dreta, aigües amunt. Dalt, al Nord-Oest, veiem l’Albiol com un promontori que sobresurt de la resta de la serralada.

17,710 km. - 04,17 h. Font dels Gossos, a la banda esquerra del camí (pròxima carretera de Vilaplana a la Selva); aviat creuem la riera sobre un petit pont i continuem vorejant-la per la riba oposada.

20,550 km. - 04,59 h. Passem el barranc del Salt sobre un pont; a l’altra banda el camí es bifurca, el de l’esquerra baixa per tornar a creuar la riera i enfilar-se fins el Coll de la Batalla, el nostre GR va cap a la dreta.

21,030 km. - 05,07 h. Cruïlla de camins carreters, uns 25 metres davant nostre hi ha una font al peu d’un esvelt cedre; anem per la pista de la dreta on hi a una cadena que priva el pas als vehicles, però no als caminants. Aviat comencem a pujar de valent.

22,700 km. - 05,33 h. A la dreta queda una gran bassa de plàstic, anem pujant fins a passar propers al llom que ens porta de cara a la serralada.

23,580 km. - 05,51 h. Collet al peu d’un elevat esperó de roca rogenca, trobem una pista que baixa en direcció Oest i la seguim. Uns 150 metres més endavant la deixarem per un corriol que puja fort cap a la dreta.

23,650 km. - 05,56 h. Al final d’un grau molt ben treballat sobre la pedra arenisca roja, anirem planers cap a la dreta entrant al vessant del barranc del Salt, que neix precisament sota l’Albiol.

24,150 km. - 06,06 h. Després de baixar una mica, passem el barranc del Salt a gual i ens enfilem pel vessant oposat. Farem amples llaçades to guanyant alçada, en algunes tramades encara es conserva l’empedrat del camí antic.

24,730 km. - 06,22 h. Final de la llarga pujada, passem un replà herbós i tornem a pujar de cara a l’Albiol que veiem dalt, davant nostre.

25,240 km.- 06,32 h. Creuem la carretera d’accés al poble, anem pujant per un sender que segueix el llom.

25,320 km. - 06,34 h. Retrobem la carretera i entrem a l’Albiol. És un municipi que pertany a la comarca del Baix Camp, amb un nucli urbà molt petit, on hi viu un centenar escàs de persones, si bé els caps de setmana n’és molt concorregut; té una església dedicada a Sant Miquel, edificada el 1791. El fet que l’església catòlica instaurés aquí la devoció a Sant Miquel -l’arcàngel que mata el "dimoni"- vindria a provar que en temps pagans, quan utilitzaven la religió natural, hi hagués hagut una invocació a Venus, divinitat femenina que fertilitzava la terra per als agricultors i posteriorment deessa de l’amor per augmentar la prole de les famílies, ritus que s’acostumaven a fer en llocs elevats. És provat que la capella de Sant Miquel de Montserrat, substituí la dedicada a Venus, divinitat antiga de la muntanya pinyolenca. Anirem a passar pel davant de la font, sota mateix del turó on s’assentava l’antic castell. Segons el Moreu-Rey, a l’emplaçament del castell hi hauria hagut una talaia pre-romana, que hauria persistit durant l’època romana amb poques modificacions. Fet que considerem lògic atès que el camí que seguim és el Camí de Seguretat que bastiren els romans per anar de Tàrraco a Ilerda i també a Caesar-augusta. Aquest camí, després de la Selva, entra en una vall per pujar després de cara a l’Albiol i continuar des d’aquí per terreny alt sense perill d’emboscades; donats els costums tàctics dels romans de construir torres de guaita i defensa d’un destacament per protegir els llocs perillosos, com en trobarem més endavant a la Mussara (Puig de la Torreta) i la fortificació romana a la carena de Serra la Llena, al final de la pujada del camí de la Torre; els era imprescindible continuar aquest castell de guaita per protegir el camí en el punt en què aquest ha d’enfilar-se costa amunt fins a l’Albiol. Més tard fou ocupat pels sarraïns del valiat de Siurana, els quals l’utilitzaren eficaçment com a punt avançat de defensa de possibles incursions des de la Marca Hispànica. Als inicis del segle XII fou arranat per Guillem de Claramunt després de vèncer els àrabs al Coll de la Batalla.

En una roca d’aquest castell, mirador incomparable del Camp de Tarragona, hi ha gravada la frase següent: "SICUT LILIUM INTER SPINAS SIC LUCINIA", que vol dir: Lucínia és com un lliri entre espines.

L’ALBIOL-PRADES

25,320 km. - 06,34 h. Sortirem de l’Albiol per la pista que va planera cap el Nord-Oest, pel peu del tallat del castell.

25,820 km. - 06,42 h. Bifurcació en una petita collada, el camí de la dreta porta a l’inici del grau de l’Estelada i a les Fonts del Glorieta; anem cap a l’esquerra (Oest).

26,170 km. - 06,47 h. Deixem la pista que ens portaria a la Font Major i després a la carretera que puja a la Mussara, anem per un sender que puja en direcció al dipòsit d’aigua del poble. Arribats en aquest, el voregem pujant en direcció Nord-Oest per l’anomenat camí del Grauet.

26,950 km. - 06,59 h. Després de passar sobre alguns trams força deteriorats de l’empedrat antic, fem unes ziga-zagues pujant un esgraonat artificial de més d’un metre d’amplada.

27,450 km. - 07,09 h. Final de la llarga pujada, trobem una pista i la seguim cap a l’esquerra pel mig del bosc. Als 150 metres la deixem per un sender que va en direcció Nord-Oest. Aquest tram va seguint l’altiplà sense trobar vestigis del camí antic, tot ha quedat canviat a l’obrir-se pistes de desforestar.

28,490 km. - 07,27 h. Bifurcació, deixem el sender de la dreta, que baixa una mica, i anem cap a l’esquerra, planers.

29,290 km. - 07,42 h. Creuem un ample tàlveg, des d’aquest punt el camí és carreter.

30,450 km. - 08,02 h. Deixem la pista i anem de pla per un sender cap a la dreta.

30,700 km. - 08,06 h. En una ampla collada trobem l’entroncament de la carretera de Vilaplana a la Mussara amb la que baixa a Mont-ral. Per aquí passa també l’ancestral camí de Reus a Prades i Ulldemolins, el qual seguirem. Pujarem per una pista força deteriorada pel vessant Sud-Oest del Puig de la Torreta, el punt més alt de la serra de la Mussara, on actualment hi ha un vèrtex geodèsic.

31,100 km. - 08,18 h. Som a la carena de la serra de la Mussara, en el punt anomenat la Creu de Noguers, malgrat que no hi ha cap vestigi de creu; potser el topònim voldria assenyalar l’encreuament de camins. Uns 200 metres cap a la dreta, molts pocs metres més alt del lloc on som, hi ha el vèrtex geodèsic Mussara, conegut com a Puig de la Torre o Torreta, encara que mai havíem trobat cap vestigi que ens confirmés l’existència d’una torre, a l’igual que la Creu de Noguers. Es tracta d’un punt estratègic que domina la pujada del Camí de Seguretat romà i, per aquest motiu i pel seu topònim, opinava que en aquest punt hi havíem de trobar algunes restes. L’any 1992, un grup d’excursionistes del Centre de Lectura de Reus, buscàvem infructuosament algunes pedres que poguessin ser el vestigi de la torreta i, a l’observar el piló del vèrtex geodèsic, comprovàrem que la part alta del cilindre està feta de pedres unides amb ciment portland i, en canvi, a la base n’estaven ajuntades amb argamassa, de la forma que ho acostumaven a fer els romans; això ens fa suposar que els constructors del vèrtex geodèsic n’aprofitaren les restes de la que va donar nom al puig. A la cruïlla de la Creu de Noguers hi trobem un pal indicador del GR-7, que segueix la carena de la serra; el seguirem uns cinquanta metres cap a l’Oest i el deixarem per un camí ample que baixa cap al Nord. Hi trobarem un segon indicador; anirem creuant l’ampla coma, a la dreta tenim el Puig Pelat.

32,660 km. - 08,40 h. Després d’una curta pujada arribem al pla dels Motllats (del llatí latus, o sigui Muntanya ampla), gran altiplà a més de mil metres d’altitud, d’uns cinc quilòmetres de llargària i uns dos d’amplada. El GR-65-5 va cap al Nord-Oest vorejant l’altiplà.

33,620 km. - 08,55 h. La Creu Trencada, estratègic encreuament de camins i de termes municipals; la creu de pedró, on només que queda el sòcol circular, és la divisòria dels termes de la Mussara, la Febró i Capafonts; a la vora del camí hi ha una creu de ferro, de nova construcció. Seguirem vers al Nord-Oest, per on continua el nostre camí de Sant Jaume, seguint l’ampla carena que separa les conques del riu Brugent (Est) i del riu Siurana (Oest). En alguns indrets es pot observar la pedra del terra desgastada pel pas de les rodes dels vehicles.

35,350 km. - 09,20 h. El camí ample deixa la carena per baixar cap a l’esquerra, passant per un pla conreat. Al recte hi baixa un sender amb les marques del nostre GR, que continua proper a la carena, de cara al Picorandan, que veiem davant nostre. Tot aquest sector és una perfecta Via de Seguretat, que passa sempre per la part més alta del terreny.

36,150 km. - 09,33 h. Som a la banda Oest del Picorandan, el sender es bifurca, el GR va pel de la dreta i aviat retrobem la carena amb una panoràmica preciosa sobre la vall de Capafonts.

36,630 km. - 09,41 h. Retrobem la pista que havíem deixat i la seguim sempre en direcció Nord-Oest.

36,940 km. - 09,46 h. Som davant la carretera que puja de Capafonts, el camí més fressat va cap a la dreta per trobar-la; el camí de Sant Jaume va cap a l’esquerra seguint la part alta del terreny.

37,280 km. - 09,51 h. Saltem a la carretera i la seguim; als 40 metres passarem per l’entroncament amb la carretera de la Febró, anirem al recte en direcció a Prades.

37,510 km. - 09,55 h. Gran esplanada a la dreta de la carretera. El camí carreter ancestral de Reus a Ulldemolins seguia pel lloc on passa la carretera actual, en canvi el Camí de Seguretat romà és més probable que continués passant per la part més alta del terreny i amb un recorregut que escurça el trajecte en més d’un quilòmetre. Aquí, doncs, cal deixar la carretera i continuar les marques que hi van paral·leles per la banda dreta.

37,920 km. - 10,01 h. Bifurcació, anem cap a l’esquerra, en direcció Nord, creuem un torrent i ens enfilem cap a un collet a les envistes de l’ermita de l’Abellera, a la banda oposada de la vall. Continuarem per la part alta del terreny.

38,810 km. - 10,19 h. Pal indicador del camí que ens portaria a l’ermita de l’Abellera, també un altre accés a Prades, més pintoresc, que passa per la fabulosa ermita de la Mare de Déu de l’Abellera enclavada dins d’una balma de tradició eremítica, encara que amb un recorregut un pèl més llarg. Val la pena fer-lo si no tenim pressa. L’arribada a Prades es fa per l’antic camí de l’ermita, bastant en desús per la comoditat que ofereix una altra que permet el pas de vehicles. La tradició diu que la imatge de la Mare de Déu fou trobada per un pastor entre les branques d’una alzina voltada de ruscos, quan anava a cercar mel; l’actual imatge és una reproducció de l’original, en marbre de Sarral, que fou destruïda el 1936. Dins del recinte tancat de l’ermita hi ha una cel·la per fer vida de solitud que conté, a més de l’auster mobiliari, un abeller empotrat a la paret natural de pedra, les abelles tenen sortida a l’exterior per un forat a la roca. Nosaltres continuem al recte ajustant-nos al traçat de la via romana. En alguns trams encara es troben restes de l’empedrat antic.

39,280 km. - 10,27 h. Trobem un camí travesser que voreja l’altiplà, el creuem i comencem a baixar fort de cara a Prades.

39,860 km. - 10,33 h. Arribem a una pista encimentada que puja de la urbanització "Cova del Vidre" i va a l’Abellera, la seguim tot baixant; després de passar pel davant d’uns xalets, agafem el primer carrer que trobem, recte a Prades. Al final del carrer trobem la Cova del Vidre, on s’hi han fet troballes prehistòriques del neolític. Continuarem recte a Prades.

40,580 km. - 10,48 h. Després de passar el riuet de Prades a gual, entrem a la "Vila Vermella" pel carrer de l’Acaballa.

PRADES: a 950 metres d’altitud, és el poble més elevat de la comarca del Baix Camp, situat a la ribera dreta del riu de Prades, al bell mig d’un altiplà. Les bases de la seva economia són l’agricultura i la ramaderia, també té importància el turisme, donat el clima refrescant dels estius i el fet d’estar rodejada de frondosos boscos i boniques muntanyes. És un poblat envoltat de muralles de pedra roja, de la qual cosa li ve el qualificatiu de "vila vermella". La parròquia de Santa Maria té el portal gòtic i una porta lateral romànica. Trobarem botigues de queviures, bars, restaurants -fonda Espasa tel.977868023-, camping, piscina, servei mèdic i cotxe de línia.

L’altiplà de Prades ha estat habitat des dels temps neolítics, com proven les moltes troballes arqueològiques que s’han fet a les seves rodalies. En temps pretèrits no ocupava el lloc actual, sinó que estava situada a la riba esquerra del riu de Prades, ara solament en queda la font de la Vilavella, al peu de l’inici de la serra de la Gritella. Més tard, possiblement en època sarraïna, passà a la seva situació actual: al turó entre el riu de Prades i el barranc de la Font. Ramon Berenguer IV li atorgà la carta de població l’any 1159, fou vila reial i adquirí gran importància al segle XIV quan Jaume II creà el Comtat de Prades, amb jurisdicció sobre el territori de l’antic regne de Siurana.

 

 

PRADES-BELLAGUARDA

40,800 km. - 10,52 h. Sortim de Prades per la banda Oest, agafant la carretera d’Albarca, aviat aquesta retomba cap a la dreta, vorejant el turó del poble, als pocs metres la deixem per un camí que baixa cap el riu; hi ha un pal indicador.

41,200 km. - 10,57 h. Travessem el riu Prades sobre un pontet, als pocs metres trobem la Font de la Vilavella, on estava situat antigament el poble de Prades, de seguida comencem a pujar.

41,700 km. - 11,07 h. Després de passar pel costat d’uns xalets, arribem al coll de la Drecera (1.030 m.), des d’aquí anirem per una pista que planeja en direcció Oest, pel vessant Nord de la serra de la Gritella.

42,530 km. - 11,19 h. Deixem la pista i baixem cap a la dreta per un sender, aviat arribarem en una ampla collada, baixarem pel tàlveg en direcció Oest.

43,160 km. - 11,33 h. Creuem la pista d’accés en un xalet de nova construcció que ens ha quedat a l’esquerra, continuem baixant; saltarem un còrrec fet pel propietari per evitar el pas de vehicles.

Uns 150 metres més avall creuem la pista del mas de Regiment i continuem per un sender que passa per la part alta del llom.

43,500 km. - 11,38 h. Saltem a la carretera de Prades a Albarca, la creuem en diagonal i anem per un camí carreter que passa per la banda Sud-Oest del tancat de la granja de la Cooperativa d’Avicultors. Anirem baixant per la banda solana de la coma. Estem passant per la partida dels Sagalassos, caracteritzada per les suaus ondulacions de terreny de llicorella, cobert per boscos d’alzines.

44,640 km. - 11,49 h. Creuem el fons de la coma i ens enfilem pel vessant oposat. Arribats al llom creuem una pista que el segueix i baixem pel vessant oposat.

45,150 km. - 11,57 h. Trobem la línia elèctrica d’alta tensió que va de Camarasa a Reus, aquí deixem el tàlveg, per on anava l’antic camí, ara perdut, i anem cap a la dreta (Nord-Oest) pel sender de servei de l’esmentada línia elèctrica.

46,800 km. - 12,22 h. Deixem el sender que segueix la línia i anem cap a l’esquerra, tot baixant, aviat trovarem un camí carreter i el seguirem al recte. Aviat creuarem l’aiguamoll inici del barranc dels Enllosats.

47,100 km. - 12,27 h. Deixem el camí ample, que ens portaria a la carretera i anem cap a la dreta pel vessant esquerre d’una llarga i estreta coma. Al final trobarem una coma més ampla que creuarem tot enfilant-nos pel vessant Oest.

48,200 km. - 12,54 h. Final de la pujada, trobem una pista de terra molt ben condicionada, la seguim al recte. Hi ha un pal indicador. Aviat deixem a la dreta el camí de les Mines, on s’han trobat mines prehistòriques que possiblement motivaren l’obertura del camí que hem seguit des de la serra de la Mussara.

51,050 km. - 13,33 h. Creuem la carretera C-242 que va a Juncosa (les Garrigues) i entrem a Ulldemolins (652 m.). Aquí trobareu tota classe de serveis: botigues de queviures, servei mèdic, cotxe de línia, telèfon, piscina, bars, restaurants i possibilitat de pernoctar a la Fonda Toldrà (tel. 977-821137).

ULLDEMOLINS: (652 m.) és una acondiciada població situada estratègicament dalt d’un turó que domina l’aiguabarreig del riu Prades amb el riu Montsant, que baixa d’Albarca (també riu Teix). És un poblat molt antic, a la partida dels Sagalassos l’arqueòlog Dr. Salvador Vilaseca va trobar unes mines prehistòriques del temps neolítics, també s’han trobat sepulcres de fosa i al vessant Nord de l’Aubaga hi ha un camp de túmuls d’aquest període prehistòric. Des de les albors del seu habitatge fou un nus de comunicacions: el camí de Prades que pujava de Reus, que hem seguit coincidint el GR-65-5 amb el GR-7-1; el que pujava de Cornudella i de tot el Priorat, per Albarca; el camí de la Torre, que s’enfila per la serra la Llena, i finalment el que seguirem cap a la Granadella i Mequinensa. Les primeres notícies escrites són a la descripció del territori de Siurana feta pel rei Alfons l’any 1172; formà part del Comtat de Prades i, al segle XIV, els comtes hi bastiren un castell. L’església parroquial, gran i espaiosa, de finals del segle XVI, està dedicada a Sant Jaume, un indici més que el camí de Sant Jaume passava possiblement per aquí.

51,600 km. - 13,81 h. Plaça de l’Església d’Ulldemolins: Aquí tenim dues possibilitats, la de passar pel camí romà, que descriurem a banda, i la de passar per l’ermita de Sant Antoni i, seguint el riu Montsant pel Fraguerau, passar per l’ermita de Sant Bartomeu i d’allí pujar a la Venta de Serra la Llena; descriurem aquest recorregut, que val la pena de passar-hi si no anem curts de temps.

Sortim de la plaça pel carrer del Balç, tot baixant en direcció Oest, per l’anomenat Camí de les Ermites.

52,100 km. - 13,89 h. Per l’esquerra s’uneix, al nostre, un camí també senyalitzat en blanc i vermell, és el GR-7-1 que surt del poble pel carrer de Santa Magdalena; anirem junts tot baixant baixant fins a creuar el riu Montsant (riu del Teix als mapes) sobre un pont i enfilant-nos pel vessant oposat.

52,800 km. - 13,93 h. Pal indicador del GR-7-1, que puja per un corriol a Santa Magdalena i després a la Morera; el GR-65-5 continua per la pista.

53,700 km. - 14,12 h. Bifurcació de pistes, la de l’esquerra va a Santa Magdalena, anem per l’altra, cap a Sant Antoni.

54,150 km. - 14,19 h. Ermita i font de Sant Antoni, molt ben acondiciada com a zona d’esbarjo. Hi ha servei de begudes a càrrec dels ermitans. Es continua per un camí carreter que surt de damunt de l’ermita en direcció Oest, planers pel peu del tallat del Montsant.

54,500 km. - 14,23 h. Pal indicador de l’inici del camí del Pas d’en Rabassa, que puja a la Punta dels Pins Carrassers, el GR continua planer pel camí ample.

55,500 km. - 14,38 h. El camí esdevé sender i va baixant cap al riu Montsant. Trobarem el riu a l’indret anomenat Cadolles Fondes, uns grans sots d’aigua molt profunds d’una bellesa impressionant. Anirem seguint pel fons de la vall anomenada Fraguerau, vorejats de les més belles cingleres del Montsant i de serra la Llena.

57,300 km. - 15,18 h. Deixem el sender, que continua aigües avall, i anem cap a la dreta creuant el riu sobre un pontet, entrant pel fons de la barrancada de Sant Bartomeu.

57,800 km. - 15,29 h. Ermita de Sant Bartomeu, amb un xiprer airós al seu costat, un dels indrets més bonics de Serra la Llena; al seu davant hi ha una balma amb un degotall d’aigua bona. Anirem per un sender força treballós, tot pujant pel fons del tàlveg.

58,200 km. - 15,40 h. La vall es bifurca, el camí va a pujar per la vall de la dreta (NE).

58,700 km. - 15,94 h. Trobem una caseta de pagès amb un camí ample que baixa de la carretera, el GR agafa un sender, poc marcat en el seu inici, que anirà pujant cap al Nord-Oest.

59,100 km. - 16,02 h. Carretera de la Granadella (PK 4+900), on retrobem el GR-65-5 que fa la ruta de la via romana que passa pel camí del Mal Pas. La descripció d’aquest tram alternatiu el farem després de Bellaguarda. A partir d’aquí passarem per camí vell, per la banda esquerra de la carretera.

59,600 km. - 16.11 h. Venta de la Serra la Llena, actualment abandonada i bastant enrunada, la voregem per la banda solana i agafem un sender que s’enfila una mica de cara al vèrtex geodèsic "Loma Alta", que vorejarem per la banda Nord. Més endavant passarem per un camí carreter, sempre cap a l’Oest i per l’ampla carena.

60,050 km. - 16,18 h. Saltem de nou a la carretera i la seguim. En aquest tram la carretera coincideix amb la carena, atès que es va fer sobre l’antic camí, la Via de Seguretat arranjada pels romans, sobre un probable camí més antic. No tenim altre remei que anar trepitjant l’enquitranat.

62,850 km. - 17,00 h. En un collet que guaita a la vall del riu Montsant, deixem la carretera i anem per un camí per la banda esquerra, seguint-la paral·lelament.

63,350 km. - 17,10 h. Creuem la carretera i anem per la banda oposada. Uns 200 metres més endavant ens separarem de la carretera i ens enfilarem per un camí carreter en direcció Nord-Oest. Dalt de la carena trobem un camí més ample i el seguim cap a l’esquerra, tot baixant.

64,050 km. - 17,23 h. Retrobem la carretera, precisament davant de l’entroncament amb la que baixa a Margalef, anirem per la de la Granadella, sempre cap a l’Oest.

64,500 km. - 17,31 h. Deixem la carretera i anem cap a l’esquerra (Sud) per una ampla pista de terra engravada.

64,900 km. - 17,37 h. Deixem la pista ampla per un sender poc marcat que passa sota d’un marge cap a l’Oest, aviat el pujarem i passarem per la part alta del terreny, de cara a un bosquet. En arribar-hi, començarem a baixar pel mig del bosc.

65,150 km. - 17,41 h. El camí és perdedor al fons de la coma, ens caldrà creuar-la i anar baixant per la part dreta de la clotada; aviat trobarem un camí carreter que seguirem, continuant per la dreta de la coma, sempre cap a l’Oest.

66,540 km. - 17,99 h. Deixem a l’esquerra un camí carreter que creua la vall i s’enfila pel vessant oposat per un camí vorejat de xiprers, fins a la masia de Bellaguarda, que veiem a la part alta de la carena.

67,600 km. - 18,08 h. Deixem un altre camí que creua la vall i puja a l’esmentada masia de Bellaguarda. Uns deu metres més endavant el camí es bifurca, anirem pel de l’esquerra passant per la banda dreta de la coma. Anirem vorejant petits hortets que es reguen d’uns pous situats al mig de la vall.

68,290 km. - 18,23 h. Som al peu del poble de Bellaguarda; al mig de la vall hi ha un pou molt antic amb una arcada de pedra de l’època medieval, assentada sobre un basament de pedres molt més erosionades pel temps, probablement de l’època romana; cosa que ens permet suposar que continuem passant per l’antic camí de Tàrraco a Caesar-augusta. Pugem cap a la dreta i entrem al poble de Bellaguarda (la Pobla de la Granadella, en altres mapes) pel carrer del Pou.

El poble, de poc més de 500 habitants, viu de l’agricultura i la ramaderia, ocupa un turó situat entre la Vall Major i el barranc de Sant Pere, la seva església parroquial és dedicada a Sant Antoni Abat.

VIA ROMANA, RUTA MÉS DRETURERA, PEL CAMÍ DEL MAL PAS. GR-65-6.

00,000 km. - 00,00 h. Plaça de l’Església. Des del davant de la font anem per un carrer que baixa en direcció Nord-Oest a frec de les parets del temple, el seu traçat és rectilini, com acostumaven a fer els camins els tècnics romans. Anirem baixant entre conreus, sempre de cara a les crestes de Serra la Llena, que veiem a l’altra banda del riu.

00,900 km. - 00,14 h. Creuem el riu de Prades a gual, passem pel davant d’una granja i comencem a enfilar-nos pel vessant de serra la Llena; anirem passant per alguns trams enllosats amb pedres planes, com acostumaven a fer els romans. És un camí de ferradura, anomenat del Mal Pas.

01,400 km. - 00,24 h. Creuem la carretera que puja d’Ulldemolins, la banda de damunt de la carretera és molt escarpada, cosa que ha donat nom al camí per la dificultat de pas per a les cavalleries, a peu no hi ha cap problema. Continuem pujant; trobem, encara, algun tram enllosat.

01,800 km. - 00,32 h. Arribem al llom de la serra, baixem uns pocs metres i trobem l’entroncament de la carretera d’Ulldemolins a la Granadella amb la que va a la Pobla de Cèrvols. Anirem per la carretera de la Granadella (Oest).

02,550 km. - 00,42 h. Esplanada a l’esquerra de la carretera, aquí la deixem per anar per l’antic camí, per l’esquerra i paral·lels en aquella.

02,980 km. - 00,48 h. Trobem un camí més ample que puja de la carretera i el seguim, aviat passarem vorejant uns conreus d’ametllers.

03,110 km. - 00,50 h. Retrobem la carretera i la seguim.

04,400 km. - 01,09 h. A l’esquerra de la carretera hi ha un camí, inicialment carreter, pel qual podríem anar a trobar la ruta de les ermites d’Ulldemolins, que puja de Sant Bartomeu; continuem per la carretera.

04,900 km. - 01,16 h. Carretera de la Granadella PK 4+900. Trobem el camí que puja de Sant Bartomeu (la ruta de les ermites), a partir d’aquí s’ajunten els dos itineraris, possibles, que sortint d’Ulldemolins fan cap a Bellaguarda. Tornarem a passar per camí vell, per la banda esquerra de la carretera.

 

BELLAGUARDA-MAIALS

Bellaguarda: Petita i acurada població que sobrepassa quelcom els cinc-cents habitants, que viuen de l’agricultura de secà, pròpia de la comarca de les Garrigues, i de la ramaderia. Fins fa pocs anys s’anomenava la Pobla de la Granadella, però modernament ha passat a anomenar-se Bellaguarda, nom que ja havia tingut en temps molt antic. L’església parroquial és dedicada a Sant Antoni Abad.

Hi ha un snack-bar a la plaça de les Escoles. El seu topònim, amb el vocable "guarda" fa pensar que era un lloc de vigilància del camí que seguia per la part alta de la serra la Llena, i també el pou, probablement del temps dels romans, ens confirmen que el camí és el primitiu romà. A la plaça d’entrada al poble -des de la carretera- hi ha el snack-bar Cal Ros, amb menjar si s’encarrega.

69,150 km. - 18,35 h. Sortim del poble per la banda Oest, seguint una pista enquitranada que va a trobar la carretera de la Granadella; poc abans d’arribar-hi, anem cap a l’esquerra passant pel davant d’una granja i, un xic més enllà, pel peu d’un maset que té al davant una frondosa alzina. Anem seguint els senyals blancs i vermells del GR. Aviat deixarem un camí a l’esquerra.

Bifurcació, anem pel camí de la dreta, de moment planers, però aviat anirem baixant cap a la coma de la banda esquerra. Uns quatre-cents metres més endavant serem al fons de la Vall Major, deixarem el camí carreter que continua al recte i anirem cap a l’esquerra, creuant la Vall Major, ens anirem enfilant per l’altre costat. Dalt de la pujadeta el camí es bifurca, anirem al recte, vers l’Oest, per la part alta del vessant meridional de la Vall Major.

Nova bifurcació, anem cap a l’esquerra, pujant; aviat arribarem al llom i el seguirem en direcció Oest. Uns cinc-cents metres més endavant deixem el camí carener i anem en angle recte cap a l’esquerra, aviat baixarem ràpidament. Uns set-cents metres més endavant som al mig d’una ampla collada que uneix la carena que seguiem amb una altra situada a la banda Sud; actualment el camí és poc fressat. Aquí hi ha una bifurcació, deixarem el camí de l’esquerra i anem al recte per un camí també poc marcat; cal vigilar els senyals blancs i vermells; pujarem fins a la part més alta del llom que tenim davant. Gairebé a la part alta trobem un camí travesser i el seguim cap a la dreta; aviat passarem per la part alta vers l’Oest. Uns tres-cents metres més endavant, deixem el camí que continua al recte i anem per un camí carreter cap a l’esquerra, baixant un xic en direcció Sud.

Guaitem a la profunda vall de la Bovera, trobem un camí travesser i el seguim cap a la dreta; cent cinquanta metres més endavant passarem pel davant d’un maset de nova construcció; des d’aquí anirem per una pista que voreja l’altiplà; a baix, al fons de la vall, es veu el poble de la Bovera.

La pista gira a la dreta, de cara a la Granadella, continuem vers l’Oest, vorejant l’altiplà. Uns dos-cents cinquanta metres més endavant trobem la carretera que puja de la Bovera i la seguim cap a la dreta, de cara al poble.

77,450 km. - 20,39 h. Passem pel costat del restaurant Ramon i entrem a la Granadella, hi trobarem botigues de queviures, farmàcia, serveis mèdics, piscina, bar, restaurant i hotel; també hi ha autobusos de línia.

LA GRANADELLA: és la població més important de la part occidental de la comarca de les Garrigues, durant els segles XVI al XVIII fou centre de la Baronia de la Granadella; actualment el seu allunyament de la capital de la comarca, i encara més de la província, li han fet conservar les característiques de centre comercial de tots el pobles que la voregen. Tenia 1.089 habitants al cens del 1970, dedicats a la ramaderia i a l’agricultura de secà, majoritàriament al conreu de l’oliver. L’església parroquial és una important mostra de l’estil barroc, coronada per un airós campanar i amb una ampla escalinata que puja des del nivell de la plaça fins la porta principal; és dedicada a Santa Maria de Gràcia; en una capella s’hi venera el Sant Crist de Gràcia. Hotel les Garrigues (tel. 973 11 06 12).

Sortirem de la Granadella per la carretera de Lleida; 700 metres més endavant, deixem la carretera i anem per una pista en angle recte cap a l’esquerra, pujant vers la carena que hi ha l’Oest del poble.

En un collet, creuem la pista que segueix la carena; anirem al recte, baixant lleugerament. Anirem a passar entre una masia i l’inici de la profunda vall de la Bovera, després pujarem lleugerament cap a l’Oest.

Som dalt del llom on hi ha una trifrurcació de pistes, la de la dreta careneja i va a passar pel vèrtex els Masos (551 m.); el GR-65-5 va pel camí situat més a l’esquerra, baixant un xic.

Uns cent metres abans d’arribar en una gran masia, el camí es bifurca; anem planers cap a la dreta (Oest), passarem pel davant d’un petit maset i passem careners pel llom. Als 700 metres trobem una cruïlla de camins, anirem pel que baixa en angle recte cap a l’esquerra fins el fons de la coma. En arribar al fons, deixem el camí que continua creuant-la i anem cap a la dreta (Oest), passant per la banda dreta del fons de la coma, anomenada riera de les Cometes. Tres-cents metres més endavant deixem el camí que puja al mas de Saloni i continuem per un camí ramader, per la part baixa del vessant dret de la coma; és l’antic camí-ral de la Granadella a Llardecans.

Creuem un camí carreter, continuem al recte per la part baixa del vessant de la coma; el camí, abans carreter, és un sender poc fressat, cal posar atenció a les marques blanques i vermelles del GR. Un quilòmetre i escaig més endavant, som bastant alts del vessant; vers al Sud, a l’altra banda de la coma de les Cometes, veiem un important nucli de masies i una granja.

Creuem un altre camí carreter, continuem al recte (Oest), per sota una marjada amb marques de GR, gairebé sense camí. Uns dos-cents cinquanta metres més endavant, trobem una parada d’olivers, des d’aquí el camí és ben marcat.

Després de passar una bona estona per un camí vorejat de pedres, bastant grosses posades de cantell -possiblement pre-romanes-, trobem una bifurcació; la pista de la dreta baixa vers unes granges, la nostra ruta està senyalitzada al recte i va a passar pel costat d’una caseta entre pins, d’allí va al recte pel llom d’un petit turó; inicialment puja, però, després baixa de cara a Llardecans, passant entre els edificis d’una granja.

86,750 km. - 23,00 h. Som al pla de la riera Major, precisament a l’aiguabarreig d’aquesta amb la riera de les Cometes; trobem una pista travessera, la seguim cap a la dreta per passar al peu de l’alta xemeneia d’una fàbrica de refinar oli; des d’allí, pugem de cara al poble. Al final de la pujada hi ha una granja i una cruïlla de camins. Uns 800 metres davant nostre, veiem el poble de Llardecans en una bonica panoràmica; entre nosaltres i el poble veiem l’ample "Vial de l’Ebre", autovia que uneix Tortosa amb Lleida.

LLARDECANS: és un municipi de la comarca del Segrià, encara que lligat tradicionalment amb les Garrigues, situat a la ribera dreta de la Vall Major. Té 836 habitants (cens del 1970) que viuen de l’agricultura de secà, bàsicament olivers i ametllers, encara que actualment s’han fet plantacions importants, en via experimental, de pistatxos; també té importància la ramaderia. Des de molt antic és conegut el Castell de Llardecans i la població emmurallada; fou un baluard important en la guerra contra Joan II (1462-72) i durant la guerra dels francesos (1809-14), pel motiu de ser un important nus de comunicacions entre la vall de la Ribera d’Ebre, l’Aragó, Lleida i el Camp de Tarragona. L’església, d’estil barroc S. XVIII, és dedicada a Santa Maria.

Des de la cruïlla agafem el camí de l’esquerra (Oest), pujant una mica per una ampla pista que va a passar per la carena, aviat comença a baixar i, unint-se a un camí que ve de Llardecans, el segueix tot baixant cap a l’esquerra.

Passem la riera de la Vall Major a gual i ens enfilem pel vessant Sud de la vall; aviat agafem la direcció Oest i anem agafant altura sobre el fons de l’ampla vall. Uns set-cents metres més endavant, deixem la pista més fressada que s’enfila cap a l’esquerra i continuem de pla, al recte, per un camí de carro.

El camí fa un revolt en angle recte cap a l’esquerra i comença a pujar. Deixem el camí ample i anem al recte, planers. Aviat baixa en fort pendent fins al fons d’una petita vall conreada; en arribar a baix es deixa el camí que continua al recte i puja pel vessant oposat; es va cap a la dreta (Nord), pel peu del vessant; als 150 metres el camí gira de nou en direcció Nord-Est, aquí el deixem per carenar la vall entre conreus i continuar en direcció Oest, aviat baixa en direcció a uns hivernacles situats a la Vall Major.

Passem pel costat de les instal·lacions de l’hivernacle, creuem la Vall Major per una pista que va pujant, fent ziga-zagues, fins passar pel costat del dipòsit d’aigua de Maials i baixarem de cara al poble.

Entrem a Maials pel carrer de la Barceloneta que ens portarà a l’església. Al poble, hi trobareu botigues de queviures, bar, restaurant i telèfon.

MAIALS: igual que Llardecans, Maials pertany a la comarca del Segrià, si bé el clima, el terreny i l’agricultura, són els mateixos que el de les Garrigues. És situat dalt d’un turó rocós vorejat de tallats de roca i era emmurallat en temps antic, a l’igual que Llardecans, ja que les dues poblacions representaven un enclau estratègic important. A Maials encara es veuen restes de la primitiva església romànica. L’església actual, de tres naus, és d’estil neoclàssic, del segle XVIII, és dedicada a Santa Maria.

Per a allotjament hi ha el restaurant Sol Naixent, tel. 973 13 01 19.

MAIALS-MEQUINENSA

93,000 km. - 25,50 h. Sortim de Maials pel carrer del Vall (abans era del Balç, que en català antic equival a tallat nom provinent del vocable BAL/MAL, equivalent a precipici); efectivament les cases de la dreta del carrer són assentades damunt la roca viva. En acabar-se el carrer, es continua per la carretera engravada que porta a la granja Escarp.

Creuem la carretera enquitranada que va a Almatret; anem a recte, sempre de cara a Sol ponent, davant nostre podem veure el con característic del Montmeneu, per on hem d’anar a passar.

La carretera gira una mica cap a la dreta, uns cent metres més endavant trobem una granja a mà dreta. Davant la granja deixem la carretera per anar per un camí carreter cap a l’esquerra (Sud-Oest). Anirem vorejant conreus, creuarem una petita coma i anirem vers l’Oest veient, més o menys al davant, la silueta piramidal del Montmeneu.

A l’esquerra del camí hi ha un maset de pedres quadrangulars carejades, immediatament trobem una cruïla de camins, anirem pel camí de la dreta en direcció Nord-Oest.

96,700 km. - 26,47 h. Retrobem la carretera de Maials a la granja d’Escarp, la seguim cap a l’esquerra (Nord-Oest).

Deixem la carretera i anem cap a l’esquerra (Sud-Oest) per un camí de carro vorejat de pedres seculars, aviat queda a l’esquerra una masia semiderruïda, poc després, davant d’una altra masia, el camí es bifurca; anem cap a la dreta, de cara a la característica silueta cònica del Montmeneu, en algunes tramades el sòl del camí és de codines, podem veure les roderes gastades a la pedra de les carretes i carros al llarg dels segles.

Bifurcació, el camí de la dreta continua al recte i va a trobar la carretera engravada que porta a les "Minas del Bajo Segre". El GR-65-5 va cap a l’esquerra passant pel costat d’una masia i, a continuació, voreja una profunda bassa quadrangular de ciment; inicialment anem vers el Sud-Oest però aviat troba un camí travesser i el segueix en direcció Oest.

El camí ramader que anàvem seguint passa paral·lel a pocs metres de la carretera de les Mines, cal estar amatents als senyals del GR, que deixen el camí que portàvem per anar cap a la dreta, creuar una petita aigüera i, a continuació la carretera de les mines, enfilant-se per pujar pels primers contraforts del Montmeneu.

A la dreta del camí veiem multitud de cercles de pedres, amb tota seguretat és un camp d’urnes funeràries ibèric. Uns set-cents metres més endavant, poc abans d’arribar en una casa de camp, el camí gira en angle recte cap a l’esquerra per un pla d’ametllers; uns tres-cents metres després tenim a la dreta una altra casa de pagès; val la pena anar fins el costat de la casa ja que prop d’ella hi ha un dolmen mig enderrocat, una autèntica curiositat ja que aquests monuments del Neolític, molt abundants al Est del riu Llobregat, són gairebé inexistents a les comarques occidentals de Catalunya. Des del davant de la caseta el camí baixa una mica de cara a un contrafort del Montmeneu; aviat girem a la dreta, baixant suaument pel vessant de la coma i pugem per la banda Est.

Hem pujat fins la part alta de la coma conreada, el camí ample gira tot enfilant-se cap a l’esquerra, aquí el deixem i anem per un corriol que puja cap a la dreta; aviat voregem uns conreus d’ametllers fins arribar en un llom que baixa en direcció Nord, aquí anem cap a l’esquerra (Nord-Oest), per un sender que planeja pel vessant obac del Montmeneu. Uns dos-cents metres més endavant passem el torrent que baixa del cim i anem pujant pel vessant solà de la barrancada. Arribats al llom trobarem un sender més marcat que seguirem cap al Nord-Oest de cara a una torre metàl·lica d’alta tensió.

Som al peu de l’esmentada torre, a la banda de dalt trobarem el replà on acaba la pista que construiren per portar els materials per muntar la torre; pujarem per la pista, molt deteriorada, de cara a una altra torre que veiem més amunt. Després continuarem pujant de cara al collet que veiem a la dreta del con de la muntanya.

104,350 km. - 28,56 h. Coll Nord-Oest del Montmeneu, a l’esquerra hi ha el sender que puja al cim. Aconsellem fer la pujada fins el cim (495 m.) d’altitud, per veure la gran panoràmica sobre les planúries de l’aiguabarreig del Segre i el Cinca i el vessant Est del Monegros. Des d’aquest punt anirem baixant cap a l’Oest per una pista més fressada que la seguida fins ara.

MONTMENEU: Es tracta d’una muntanya força curiosa, amb un perfil cònic, que des de lluny li dóna un aspecte de volcà, si bé és una elevació formada per material sedimentari, sense cap estructura d’origen volcànic. La seva altitud, de 495 metres, el va fer ser un observatori extraordinari; sembla ser que fou en el seu cim, el 2 d’agost de l’any 39 a. de C., que Juli Cèsar va dirigir la batalla -explica en els seus "Comentaris"- contra dues legions romanes, menades per Afronio i Petreio, lloctinents del seu enemic Pompeu, a les quals va obligar a retres presoners sense entrar en combat. Des del cim del Montmeneu enviava emisaris per situar les seves tropes i impedir la fugida de l’enemic pel pont de Mequinensa o altres indrets on hi havia guals que possibilitaven el pas dels rius. Els legionaris presoners passaren a les ordres de Juli Cèsar i els cabdills Afronio i Petreio fóren enviats a Pompeu amb una carta de Juli Cèsar.

Camí ample travesser, el seguim cap a la dreta (Oest). Uns cent metres més endavant trobem una cruïlla, ens cal anar cap a la dreta;passarem a tocar una torre metàl·lica d’alta tensió, aquí deixarem un camí que marxa cap a la dreta, anirem al recte per la part alta del terreny.

Bifurcació, hem d’agafar el camí de l’esquerra; uns metres abans ens queda a la dreta, a frec de camí, una cisterna de nova construcció, l’han arranjat tot cobrint l’antiga Bassa del Gran Dimoni que assenyalen tots els mapes i que no trobàrem fins que no obrírem la cisterna i vegèrem les seves parets, fetes amb pedres carejades quadrangulars, com feien els romans. És curiós que, la població medieval posseïdora d’una tècnica de construcció molt pobra, quan trobaven enllosats, ponts o aqüeductes romans, que ells eren incapaços de realitzar, ho atribuien al poder del dimoni: l’aqüeducte romà de Tarragona és el "Pont del Diable"; el de Segovia és el "Puente del Diablo"; ara estem a la "Bassa del Gran Dimoni"; entre Mequinensa i Candasnos passarem per la calçada romana anomenada "Camino del Diablo"; entre Lleida i Masalcorreig hi ha el "Camí del Diable" per on passava la via romana d’Ilerda a Celsa (Via Augusta Interior). Continuarem per l’altiplà en direcció Oest.

Tenim enfront una caseta de pagès amb un cobert d’uralita al davant, trobem una ampla pista travessera, el GR gira cap a la dreta. Uns tres-cents metres més endavant tenim una caseta d’obra vista a la dreta del camí, immediatament deixem el camí que continua al recte i anem en angle recte cap a l’esquerra per l’ampla pista que creua l’altiplà; aviat passarem pel voracingle que domina la vall del riu Ebre, ara esdevingut en l’allargassat embassament del pantà de Riba-roja.

111,200 km. - 30,47 h. Casa metàl·lica amb portes, finestres i xemeneia de ferro, al seu davant hi ha un gran pi que voreja l’altiplà, anirem seguint el voracingle. Un quilòmetre després passem pel costat d’una caseta que voreja el camí i, de seguida, pel costat d’un pi centenari que guaita a la cinglera amb una preciosa panoràmica.

Passem a tocar un maset, continuem al recte per la pista, als 70 metres la deixem per baixar per un corriol que s’enfonsa per la barrancada de l’esquerra, anomenada d’Alcanyís. Al final de la forta baixada passarem pel costat d’uns dipòsits d’aigua per regar; des d’aquí anirem per camí carreter que baixa de cara a Mequinensa. Ens cal buscar les marques blanques i vermelles.

Som davant dels terrenys d’una gran fàbrica, deixem el camí ample i baixem per un sender que ens portarà a un camí carreter que seguirem cap a la dreta; aviat el deixarem per anar cap a l’esquerra, de cara a l’embassament, vorejats pels pals del ferro de l’antic tancat de la fàbrica. Arribarem al riu Segre a pocs metres de l’inici del pont, llarg i estret, que creua l’embassament.

114,300 km. - 31,42 h. Carretera a l’altra banda del pont, passem pel davant del camp de futbol i entrem al nou poble de Mequinensa. Hi trobarem: bars, restaurants, fonda, botigues i tota classe de serveis.

MEQUINENSA: situada dominant la conjunció dels tres rius més importants de la part septentrional de la península ibèrica, l’Ebre, el Cinca i el Segre; és un important enclau estratègic des dels temps dels íbers. Els romans l’anomenaren Octogesa, pel fet d’estar situada a vuit milles (uns dotze quilòmetres) al Sud de Masalcorreig, situat al camí ibero-romà d’Ilerda a Celsa; gual que no es pot passar en èpoques de crescuda del Cinca, llavors havien de fer una marrada de vuit milles fins l’actual Mequinensa.

Els àrabs, coneixent la seva importància estratègica per comunicar el floreixent territori del Pla de Lleida amb la resta de l’Espanya àrab, portaren aquí una tribu berber anomenada Mequinensa -de Mequinès del Marroc- d’on prové el nom actual, a més bastiren el castell que dominava el pont romà sobre l’Ebre.

A la segona meitat del segle XX es va construir l’embassament de Riba-roja, el qual va anegar pràcticament tot el poble antic. L’any 1970 fou construït un poble nou, d’estil modern, un quilòmetre aigües amunt, a la ribera dreta del Cinca.

 

 

MEQUINENSA-SARAGOSSA-LOGRONYO

LA XARXA VIÀRIA ROMANA A L’ARAGÓ.

La calçada que uneix Ilerda i Celsa és una de les més antigues de la Hispània. Enllaça dos nuclis indígenes, Iltirda i Celse, que es convertiran en enclavaments romans de gran transcendència per a la Vall Mitja de l’Ebre. A través de les notícies de Ptolemeu (II,6,68), sabem de la pertinença d’ambdues al grup ilergeta; per tant, aquests assentaments havien d’estar ja comunicats des dels temps pre-romans. A més, mitjançant aquest camí, transformat en calçada romana, s’uneixen àmplies zones de la Vall Mitja de l’Ebre, de considerable interès estratègic durant l’antiguetat. Els jaciments indígenes, amb materials romano-republicans procedents del Nord de les actuals províncies de Terol i Sud-Oest de Saragossa, plantegen interessants questions sobre la densitat, cronologia i les relacions que mantingueren els seus habitants amb Roma.

Les comunicacions travessen, avui dia, les inhòspites i estepàries terres monegrines, la qual cosa confereix a aquestes rutes unes característiques especials. La calçada es dotà d’una infraestructura que permitia als sers humans un còmode abastiment d’aigües, tan imprescindible per al viatger i els seus animals que transitaven pels desolats paratges. Al mateix temps, s’ha de considerar la climatologia d’aquesta comarca, on s’hi acumulen una sèrie de condicionants especialment durs per als seus habitants.

Aquesta ruta no figura en cap dels itineraris i fonts antigues. Es coneix gràcies als mil·liaris -petites columnes que indicaven en milles la distància a la ciutat de Roma- descoberts en el segle XVII per J.B. Lavaña, qui va recórrer part del seu traçat. No obstant això, la via tingué una gran transcendència en la romanització i les comunicacions de la Vall Mitja de l’Ebre, tal com es desprèn de la menció d’Estrabó. Al detallar les comunicacions que surten d’Ilerda, esmenta una ruta que va cap a l’Ebre, pel que molt bé pot tractar-se d’aquesta ruta; calçada ja senyalitzada des de finals del segle II a. C.

Ens trobem davant d’una ruta que es coneguda gràcies als mil·liaris conservats in situ, ja que no s’esmenta en cap de les fonts antigues relacionades amb la xarxa viària. J.B. Lavaña en el seu viatge de l’any 1610-11 va descobrir gran part dels mil·liaris avui dia coneguts i al mateix temps ens proporciona diverses anotacions sobre les restes i recorregut.

La calçada Ilerda-Celsa és una de les millors conservades del territori aragonès. Guarda importants vestigis de la seva pregona estructura, la qual cosa fa que es pugui seguir el seu traçat en l’actualitat. No obstant això, les futures actuacions dels plans de regadiu i les concentracions parcel·làries que s’han de portar a cap a la comarca monegrina poden deteriorar definitivament aquesta extraordinària via de comunicació.

Surt d’Ilerda per l’anomenada porta dels Boters seguint l’antic camí ral fins a la zona d’Alcarràs, continua en direcció Sud-Oest i es dirigeix cap a Massalcoreig, aquest tram rep el nom de Camí del Diable, topònim molt relacionat amb les vies romanes. Al mateix temps, serveix de límit territorial entre les províncies de Lleida i Osca.

Travessa tot aquest territori en diagonal adreçant-se a Massalcoreig, lloc on ha de travessar el riu Cinca.

En aquesta localitat, que conserva la seva antiga denominació de lloc de descans, pensa Beltrán que s’ha d’ubicar un dels mil·liaris de Q. Fabi Labeó, igualment en aquest punt es localitza un gual que permet creuar les aigües, a vegades impetuoses, del Cinca, confirmant així la importància del lloc com una possible mansió, abans de creuar el riu.

Un cop la calçada ha creuat el Cinca, aquesta puja cap als plans de Cardell (Cardiel) i ho fa per l’anomenat barranc de Valcarrera. En aquesta zona es troba l’important jaciment de Sant Jaume de Valdecos, que permet establir el poblament romà fins al segle III d. C.

Passa el convent del Salvador, on trobà Lavaña el mil·liari de Q. Fabi Labeó i els mil·liaris d’August, a la vegada s’adona del traçat de la via romana, perfectament diferenciat de la resta de camins.

Continua en direcció Nord-Oest per arribar a Cardell (Cardiel), tot aquest tram se l’anomena Camí del Diable; trobant-hi, a més, una sèrie de basses per abastir d’aigua la ruta.

Des de Cardell (Cardiel) a Candasnos pren el nom de Camí de Candasnos a Torrente, havent-hi trobat recentment un mil·liari, que confirma el pas de la ruta.

Segueix la via cap a Sant Bartomeu, lloc on es trobà el mil·liari CIL II 4923. Des d’aquesta zona, la via, després de travessar Candasnos, quasi se superposa a la carretera N-II (Madrid-Barcelona), que conserva encara el nom de Camí Vell de Saragossa a Tarragona. Arriba a Penyalba (Peñalba) i en les seves rodalies, junt a l’avui dia anomenada Venta de la Perdiz, va descobrir un altre mil·liari, CIL II 4917, dada que confirma, una vegada més, el pas de la via per aquest lloc.

Després de travessar Peñalba, abandona el traçat de la carretera nacional i canvia el rumb cap al Sud-Est. A partir d’aquesta zona se la coneix amb el nom de Camí de los Fierros.

Passa per l’anomenada Balsa Calzada on, en els seus voltants, es creua amb el Camí Vell de Casp. Després, segueix pel Pozo del Pedregal i la Balsa Buena per dirigir-se cap a la Val de Velilla i arriba a la ciutat de Celsa, una vegada ha travessat les estribacions de la muntanya Puiburrell, des d’on es controla gran part del territori de la colònia Celsa.

(María Ángeles Magallón Botaya)

MEQUINENSA-CANDASNOS

114,300 km. - 31,42 h. Sortim de Mequinensa (70 m.) tot pujant per les escales que comencen a la banda Sud de l’església nova. L’església vella va quedar coberta per les aigües de l’embassament de Riba-roja, conjuntament amb tot el poble antic. Al final de les escales passem pel davant de les escoles i, després de les darreres cases del poble, anirem per un camí carreter en direcció Nord. Als 200 metres passarem una petita fondalada, on deixem un camí ample que s’enfila cap a l’esquerra; el nostre camí continua vers el Nord.

Trobem l’ampla pista que puja de la carretera i va al cim del Montnegre, la seguim, tot pujant cap a l’esquerra. Uns 120 metres més amunt deixem la pista per una drecera que s’enfila per un llom. 300 metres després, passem pel peu d’una gran torre metàl·lica i retrobem la pista per seguir-la tot pujant.

116,400 km. - 32,29 h. Final de la llarga pujada, som davant del vèrtex Montnegre (410 m.), on trobem una cruïlla de camins, si anéssim cap a l’esquerra aniríem al repetidor, que es veu proper; anem cap a la dreta. Uns 100 metres més endavant, s’ajunta al nostre, per l’esquerra, un camí que ve del repetidor.

Bifurcació de camins carreters, anirem pel camí de la dreta, marcat al mapa com a "Camino del Diablo" (calçada romana); es tracta de la primitiva via romana que pujava, de Tortosa, per la banda Oest de l’Ebre i, després de creuar la Terra Alta, anava a passar l’Ebre pel pont de Mequinensa; pujava als Monegros on s’unia amb la Via Augusta, que anava de Lleida a Gelsa. Aviat trobarem amuntegaments de pedres, que voregen el camí, bastants són procedents de l’empedrat de l’antiga calçada romana.

En una petita clotada, a la dreta del camí, hi ha una bassa que recull l’aigua de pluja, una bona part és vorejada de pedres carejades molt antigues; està ben conservada l’escalinata que baixa fins a nivell de l’aigua; les característiques corresponen a una construcció del temps dels romans.

118,700 km. - 33,02 h. Masia ben cuidada a l’esquerra del camí. Durant una llarga tramada anirem deixant camins a dreta i esquerra, que van a les finques; el nostre és molt fàcil de seguir ja que va sempre al recte i planer, en direcció Nord-Oest.

Gran masia a uns 100 metres a l’esquerra del camí; uns 400 metres més endavant deixem una pista a l’esquerra amb un rètol que diu: Vall Companys.

Trobem un camí carreter que puja del Sud-Oest i va cap al Nord-Est. ATENCIÓ!, ens cal anar cap a l’esquerra, retrocedint al Sud-Oest; si anéssim cap a la dreta aniríem a l’ermita de Sant Salvador, que es pot veure dalt d’un turó cònic que domina la pujada des del Cinca, per on passava l’antiga Via de Lleida a Gelsa, que s’unia al camí que seguim en la planúria on estem. Als 300 metres el camí fa un revolt i es bifurca, s’ha d’anar cap a la dreta, recuperant la direcció Nord-Oest.

Creuem una pista travessera, al recte (Nord-Oest).

Després d’anar una bona estona paral·lels a l’autopista, la creuem per un pas elevat i continuem per l’altra banda pel camí de servei. En tot aquest sector el camí romà va ser englobat per l’autopista; deixarem dos camins a l’esquerra que van a creuar l’autopista.

130,500 km. - 36,05 h. Pista més fressada que seguim cap a l’esquerra, aviat la deixarem per entrar al poblet de Cardell, actualment abandonat, exceptuant una caseta per guardar el tractor, propietat del Sr. Máñez de Candasnos. L’església està sense teulada, sols queden les parets i el campanar d’espadanya a la façana.

CARDIEL (CARDELL): Cardiel és el que queda d’una població que, al seu temps devia ser important, com demostra les dimensions que tenia l’església. El seu origen fou, amb tota probalitat, com un lloc d’acolliment en un encreuament de camins. Efectivament, aquí es trobaven el camí ibèric, que pujava per la dreta de l’Ebre, amb el camí que unia les grans poblacions ibèriques de Lleida (Iltirta) i Gelsa (Kelsa), ambdos camins foren aprofitats i ampliats pels romans.

Sortirem de Cardiel per la banda Nord, per un camí paral·lel a l’autopista; en algunes tramades encara es conserva l’enllosat.

131,900 km. - 36,22 h. Creu de pedró en una bifurcació de camins. Anem pel camí de l’esquerra, trobem algun tram enllosat, ens tornem a apropar a l’autopista.

Deixem a l’esquerra un camí que va un pont sobre l’autopista, tornem a passar pel camí de servei.

Cruïlla, el camí de la dreta és el "Camí del Pedró", el de l’esquerra creua l’autopista; continuem vorejant-la pel camí de servei (Nord-Oest).

Pugem un terraplè; en ser a dalt, deixem el camí que va cap a la dreta i anem cap a l’esquerra (Oest), creuant l’autopista sobre un pont. A l’altra banda deixarem el camí que continua al recte i obliquarem a la dreta, de cara a uns costers que tenim en direcció a Sol Ponent, separant-nos un poc de l’autopista.

136,750 km. - 37,28 h. Deixem el camí fressat i ens enfilem cap a l’esquerra, pujant pel vessant Est de l’esmentat coster. Arribats a dalt del pla, s’ajunta per la dreta un camí de carro que ve d’unes ruïnes anomenades "El Monasterio", situades sobre un promontori que domina la vall per on passa l’autopista; probablement una antiga fortificació que protegia la via romana. Continuem al recte per un camí antic i poc transitat.

Deixem un camí en angle recte cap a la dreta, anem al recte per camí més fressat. Aviat, en un petit llom, bifurcació, anem a l’esquerra pel camí vell, de nou trobarem restes d’empedrats i murets romans.

Per la dreta ve un camí més fressat, el seguim al recte, pujant lleugerament. Als 200 metres, trobem una pista travessera que passa per un llom, és el camí de Lliverola, la creuem i continuem al recte, pel camí vell, poc marcat, sempre en direcció Oest.

Hem baixat fins el fons d’un tàlveg, per on puja un camí ample, el seguim, aigües amunt; el mapa l’anomena "Barranco de los Pozos". Als 400 metres s’ajunta al nostre un camí que ve del corral d’Angós, situat a l’altra banda de l’autopista, continuem al recte (Oest). Aviat deixem a l’esquerra l’ermita de San Bartolomé, dalt d’un turó llarg i pla. Als dos quilòmetres, trobarem una cruïlla de camins, anirem recte a Candasnos.

144,400 km. - 39,06 h. Entrem a Candasnos, a la dreta tenim la piscina municipal i al seu costat l’ermita del Pilar, construïda aprofitant un columbari romà. Al poble hi trobarem, telèfon, restaurant-fonda i botiques de queviures.

CANDASNOS: Candasnos, és una població molt antiga, amb basses per recollir l’aigua de pluja, possiblement era el primer lloc amb aigua que es trobava a la via íbero-romana de Lleida a Gelsa, després d’haver deixat les aigües del Cinca. Hi han restes romanes com és el "columbari romà", que fou destruït en part per l’artilleria durant la guerra civil de 1936-39, el qual fou reconstruït posteriorment amb la mateixa estructura i les mateixes pedres que el formaven. El seu topònim té tres arrels ibèriques: KAN (muntanya) + BE/DE (sota) + AS (roca); possiblement tingui relació amb el turó rocós de San Bartolomé, que domina la població. El municipi pertany a la província d’Osca i té 743 habitants (any 1981) que viuen de l’agricultura i la ramaderia; encara es conserva l’absis romànic de l’església parroquial.

CANDASNOS-HOSTAL EL CIERVO

144,400 km. 39,06 h. Sortim de Candasnos per la banda Oest del poble, tot seguint el camí vell de Tarragona a Saragossa (tal com diu l’antic plànol del Cadastre); en realitat és l’antiga Via romana, la qual, aviat queda tapada per la carretera nacional. Anem paral·lels a la carretera N-II, en direcció Oest. Un quilòmetre i escaig més endavant trobem la cruïlla, continuem recte.

Arribem a la carretera N-II, la creuem i anem per un camí ramader que la segueix per la banda de sota, hem d’anar sempre paral·lels a la carretera, el més prop possible d’ella.

Fuente del Gàllego amb aigua bona; hi ha una inscripció que detalla el fet que aquesta fou la primera aigua del riu Gàllego que va arribar als Monegros. Al costat hi ha un petit bar per al qui vulgui beure quelcom cosa que no sigui aigua. A la banda Oest de la font hi ha dos camins, ens cal anar pel més proper a la carretera; en alguns indrets les obres d’eixamplament han tapat el camí vell i ens caldrà anar per l’ample voral de la carretera N-II.

152,200 km. - 40,51 h. Entrem a Peñalba per la carretera antiga i per ella travessem la població. Trobarem bar, restaurant i botigues. Després de les últimes cases anem cap al Sud per un camí carreter que creua la carretera nova, abans d’arribar a una caseta de primers auxilis de la Creu Roja.

PEÑALBA: Peñalba és una població de la província d’Osca amb més d’un miler d’habitants que viuen de la ramaderia i de l’agricultura de secà; està situada al fons d’una pronunciada i llarga vall que baixa de la serra Sigena o sigui de la part més alta dels Monegros; un lloc idoni per a obrir pous per tal subministrar la imprescindible aigua als caminants i traginers, que des dels temps ibero-romans, passaven per la Via Augusta de Ilerda a Celsa. Inclús el seu topònim ens demostra el seu origen romà, en llatí Pena-Alba vol dir: Penya Blanca. Precisament, el poble està situat al Sud-Oest del vèrtex geodèsic anomenat "Cerro Blanco".

Trobem la carretera de Peñalba a Casp, la creuem i ens enfilem per un sender poc marcat, empedrat en algunes tramades. Uns 400 metres després arribem al pla i trobem un camí carreter que seguirem cap a la dreta, planers. Aviat deixem a la dreta un camí que baixa al fons de la vall. Continuem pel pla.

Deixem un camí que puja fort cap a la dreta, continuem al recte, pujant suaument. Als 300 metres s’acaba la pujada, anem planers; cap a la dreta podem veure, bastant llunyanes, les cases de Bujaraloz.

Passem a tocar una pista de la que sols ens separa un munt de pedres, girem cap a la dreta (Oest) per un camí carreter, als 100 metres el camí es bifurca, cal anar cap a l’esquerra, pujant lleugerament.

Trobem una pista més ampla, la seguim cap a la dreta. Als 15 metres hi ha una bifurcació, cal anar a l’esquerra, planers, als 800 metres creuem una pista, anem al recte (Oest). Anem passant per la Via Augusta romana de Lleida a Gelsa.

Cap a la dreta surt un camí que va a la carretera, que és molt propera; de seguida, girem una mica cap a l’esquerra (Sud-Oest). Un quilòmetre més endavant, trobem una cruïlla i anem al recte.

161,100 km. - 42,59 h. Bifurcació en forma de triangle, al mig hi ha el Pozo del Estanquero, amb aigua. La seva secció rectangular i el fet d’estar revestit amb pedres carejades, ens permet afirmar que es tracta d’un pou del temps dels romans. Precisament, aquí se separen, la Via Augusta que continua vers el Sud-Oest, per anar a Celsa, i la Via romana que anava directament a Caesar-Augusta, uns dos segles més moderna que l’anterior, ja que Caesar-Augusta fou fundada 200 anys després de Celsa. Anem per la de la dreta, recte a Bujaraloz.

Trobem una pista més ampla que vé de la Balsa Nueva, la seguim de cara a Bujaraloz.

165,300 km. - 43,57 h. Entrem a Bujaraloz on trobarem restaurants, fonda i tota classe de serveis.

Degut a la concentració parcel·lària de les terres de la contrada, ara de regadiu, han desaparegut els camins antics i n’han nascut d’altres, la qual cosa fa difícil seguir l’itinerari indicat aquí i ens obliga a fer una forta marrada. S’aconsella, doncs, com a camí més dreturer i no perdedor, malgrat el paviment dur, seguir la carretera de Peñalba a Bujaraloz.

BUJARALOZ: Bujaraloz és la població més important (1.500 habitants) de tota la zona dels Monegros. Era un pas obligat dels pelegrins que, des de Lleida, anaven directament a Saragossa, sense fer la marrada de passar per Osca. Una de les proves que el Camí de Sant Jaume passava per aquí la tenim al carrer Major, on hi ha un oratori dedicat a la Verge de Montserrat, cosa motivada per la tradició montserratina que escamparen al llarg del Camí de Santiago els pelegrins que, abans de passar per Lleida, havien visitat el Monestir de Montserrat. L’any 1956 s’editaren uns Goigs en honor de Nuestra Señora la Santísima Virgen de Montserrat que es canten al seu oratori de Bujaraloz. És una zona vorejada de llacunes d’aigua salada, excepte la que voreja el poble, que és apte per beure.

Sortim de Bujaraloz per la carretera N-II en direcció a Saragossa, immediatament la deixem per un camí ramader que passa per la banda Nord, més o menys paral·lel en aquesta.

Creuem la carretera N-II i anem per un camí ramader, ara per la banda Sud de la via asfaltada, sempre cap a l’Oest.

Ermita de San Jorge dalt d’una petita elevació del terreny, continuem en direcció Oest. Ens plau remarcar que Sant Jordi és també patró de l’Aragó.

173,850 km. - 45,47 h. Parador hostal el Ciervo.

HOSTAL EL CIERVO-FUENTES DE EBRO

173,850 km. - 45,47 h. Del parador del "Ciervo" prendrem la direcció Oest, per un camí ramader que passa pel fons de la coma. A la nostra dreta tenim la carretera N-II, de la que ens anem separant gradualment a mesura que s’eixampla la coma.

CASERIU DE CANTAPERDICES, amb unes grans sitges per guardar el gra, continuem per la banda esquerra de l’ampla coma. Dalt, a la dreta, encara veiem la carretera N-II.

Carretera de Gelsa, la creuem i anem per un camí poc marcat de cara a la Venta de Santa Lucía.

183,000 km. - 47,49 h. Venta de Santa Lucía, amb bar-restaurant, a tocar la carretera nacional. Agafem una pista engravada en direcció Sud, però aviat girem cap al Sud-Oest.

Al fons de la "Val de la Caridad" trobem un camí travesser, anem cap a la dreta, de moment en direcció Nord-Oest per anar girant, més endavant, cap a l’Oest.

Passem pel peu del vèrtex "Marcoantonio" (336 m.), nom amb força regust romà. A partir d’aquí anirem sempre en direcció Oest.

189,800 km. - 49,28 h. Caseta de la Barta, confluència de cinc camins, el nostre és el situat a l’esquerra dels dos que van en direcció Oest.

Voregem el vèrtex "Atalaya" per la banda Sud, de seguida deixem el camí ampla, que també ens portaria a Pina de Ebro, si bé fent quelcom de marrada. Anem per un sender al recte, la "senda de los rabadanes", que fa bastant de drecera.

Retrobem el camí ample que havíem deixat a l’Atalaya i el seguim al recte (Oest). Dalt d’un turó, a la dreta, veiem l’ermita de San Gregorio, ja habitat en temps dels íbers.

Carretera d’accés al poble de Pina, la seguim de cara al poble.

198,300 km. - 51,37 h. Entrem a Pina de Ebro, on trobarem bar, restaurant, fonda, botigues amb queviures i estació de ferrocarril.

PINA DE EBRO és una població molt més rica, des del punt de vista agrícola, que les que hem trobat passant pels Monegros. Es tracta d’un assentament ibèric bastant important, situat a la frondosa i fèrtil ribera esquerra del riu Ebre. El nom prové de l’íber BIN/PIN que significa turó + A (el / la); significaria: el turó on actualment hi ha l’ermita de "San Gregorio". Cal destacar, la gran plaça rectangular, el barri àrab, l’edifici de l’ajuntament del segle XVII de tres plantes, l’església parroquial -dedicada a Santa Maria d’estil barroc- de finals del segle XVII que en gran part fou destruïda en l’última guerra civil, i el convent dels franciscans -del segle XVI- amb l’església i claustre d’estil mudèjar. Als afores de la població hi ha l’ermita de "San Gregorio", edifici del segle XVII. L’hostal "el Ciervo", on avui hem iniciat la caminada, pertany al municipi de Pina de Ebro.

199,000 km. - 51,47 h. Sortim de Pina per la carretera que va al pont sobre l’Ebre, creuem el riu i anem seguint en direcció Oest. Aviat trobem una cruïlla, a l‘esquerra hi ha el "camino de la estación", que va cap al Sud-Oest; a la dreta surt una carretera de terra que va en direcció Nord i un camí carreter que va cap a l’Oest; seguirem aquest últim que ens aproparà a la via del ferrocarril.

203,200 km. - 52,47 h. Hem arribat a pocs metres de la via del ferrocarril de Barcelona a Madrid, el camí va paral·lel a la via, vers el Nord-Oest, a la nostra dreta tenim la gran plana de regadiu que arriba fins a l’Ebre.

Davant nostre el camí creua la via del tren per un pas elevat, uns 50 metres abans podem passar per una sendera per sota la via, per retrobar el camí al final de la baixada del pas elevat. Aviat el camí es divideix, cal anar cap a la dreta (Oest). Entre els dos camins veiem una esplanada d’extracció de grava.

Bifurcació, anem al recte, passant a frec d’unes cases.

209,000 km. - 53,55 h. Entrem al poble de Fuentes de Ebro pel carrer del Río Ebro, anem pujant fins a la carretera N-232, al costat mateix de la fonda Elena (molt bon lloc per pernoctar, tel. 976 16 02 67).

FUENTES DE EBRO és situat a la dreta de l’Ebre, sobre una petita elevació, al capdamunt de la qual s’alça l’església. Té una població d’uns quatre mil habitants, dedicats a l’agricultura, però també té indústries de ceràmiques, de materials plàstics i de fabricació de bosses. L’església parroquial és l’edifici més destacat de la població, dedicada a Sant Miquel, és obra del segle XVI, de tres naus, decorada a l’exterior amb motius geomètrics d’estil mudèjar. Guarda diversos retaules gòtics, una Mare de Déu del segle XIII i l’altar major és obra del tallista de Vic, Joan Moretó. A més de la parroquial, en el casc urbà hi ha les restes d’una altra església del segle XV.

FUENTES DE EBRO-SARAGOSSA

209,500 km. - 54,05 h. Sortirem del poble de Fuentes de Ebro tot baixant pel carrer de Pérez Galdós, que continua per un ample camí.

Creuem el ferrocarril per un pas elevat, agafem un camí vers al Nord-Oest, paral·lel a la via del tren. Més endavant ens hi separem, a poc a poc, però l’anirem seguint, encara que separats un centenar de metres.

215,900 km. - 55,31 h. En una zona on s’hi monta un polígon industrial, el camí esdevé enquitranat, però continua al recte en la mateixa direcció.

Uns 600 metres més endavant s’acaba l’enquitranat i el camí torna a ser de terra. Anem cap al Nord-Oest.

A la nostra dreta queda un pont que passa sobre l’ample canal que voreja el camí.

Passem a frec de la masia "la Cabañeta", inici de la urbanització "Virgen de la Columna", formada a l’entorn de l’ermita del mateix nom.

223,000 km. - 57,20 h. Carretera N-232 a l’entrada del Burgo de Ebro, anirem creuant el poble tot seguint la carretera.

EL BURGO DE EBRO és situat en una plana, a la dreta de l’Ebre, ran de la carretera de Saragossa a Vinaròs (N-232), té una població d’uns 1.200 habitants. En el seu terme hi ha diverses restes de l’època romana. L’església parroquial és dedicada a Sant Pere. Als afores de la població hi ha l’ermita de "Nuestra Señora de Zaragoza la Vieja".

224,000 km. - 57,35 h. Sortirem del poble per un camí paral·lel a la carretera, gairebé tocant-la.

Passem un torrent a gual, la carretera el salva sobre un pont. A poc a poc, ens anirem separant de la carretera.

Passem pel mirador del Galatxo de la Cartuja, una reserva natural situada en un antic braç, avui abandonat, del riu Ebre.

233,200 km. - 59,45 h. A l’esquerra del camí tenim la Cartuja Baja, passem a frec del recinte emmurallat (si no hi ha pressa, s’aconsella entrar-hi per prendre consciència de la seva antiga monumentalitat ) i continuem al Nord-Oest, sense agafar cap dels carrers, ja que tots van a la carretera.

LA CARTUJA BAJA O DE MIRAFLORES és una antiga cartoixa que tingué vida monàstica fins a la desamortització de l’any 1834. El constitueix un gran recinte rectangular, envoltat de muralles. La portalada és barroca i l’església, situada al centre del conjunt d’edificis, és una obra del segle XVIII. Tenia 36 cel·les individuals i una pel Prior. En l’actualitat és, junt amb un grup de cases de moderna construcció que l’envolten, un barri de Saragossa.

234,000 km. - 59,55 h. Baixarem una mica en creuar una depressió del terreny i pujarem a la carretera N-232, que aquí anomenen carretera d’Alcanyís, entre el km. 372 i el 373. Aviat trobarem una benzinera on es pot dir que comencen els edificis de Saragossa. Anirem seguint la carretera d’Alcanyís, que entrar a la ciutat passa a anomenar-se carrer de Miguel Servet, i per la plaça de Sant Miquel, carrer del Coso, plaça Espanya, carrer Alfonso I, arribarem finalment a la plaça del Pilar.

238,280 km. 61,00 h. BASÍLICA DEL PILAR, erigida en el lloc on segons la tradició la Mare de Déu es va aparèixer, de cos present, dalt d’una columna, a l’Apòstol Sant Jaume quan predicava.

SARAGOSSA és una ciutat molt antiga, el seu nom prové de Caesar-august, el qui la va fundar l’any 23 a. de C. amb els veterans de les guerres de Cantàbria. Al mateix indret hi havia una petita població ibèrica anomenada Salduie, descrita com a Salduba per Plini; la qual va quedar absorbida pel creixement de la floreixent ciutat romana. Fou la ciutat més important de la vall de l’Ebre; continuà sent-ho quant la invasió dels visigots, els quals la incorporaren al regne de Tolosa. Ocupada pels sarraïns el 714, la transformaren en una gran metròpoli islàmica, que Carlemany intentaria ocupar, sense aconseguir-ho, l’any 788; al retirar-se cap a les Gàl·lies va morir el legendari cabdill franc: Roldan.

Alfons el Batallador la va conquerir l’any 1118 i la va incorporar al regne d’Aragó, i aviat, passà a ser la capital. Durant la guerra del Francès fou famosa a tot Europa pels dos setges que va sofrir, ressistint el primer, l’any 1808 i rendint-se el 1809, pels atacs de dos exèrcits francesos i la mortaldat produïda per una epidèmia de tifus.

Saragossa sempre ha estat un centre de pelegrinatge Jacobeu. El temple del pilar fou edificat en el mateix lloc on, segons la tradició, la Mare de Déu es va aparèixer a Sant Jaume Apòstol.

Són dignes de ser visitades: les restes de la muralla romana, el palau de la Aljafería (residència dels califes àrabs); la Seu, d’estil gòtic català, i les esglésies de Sant Pau, Sant Miquel i Santa Engracia… i el tubo.

El camí tradicional que seguien els pelegrins que anaven a Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la), surt de Saragossa pel "Puente de Santiago", per agafar després l’antiga via romana de Saragossa a Pamplona, que creua els grans plans de "las Bárdenas", ara impossible de passar ja que creua la gran zona militar, amb polígon de tir real i zona de bombardeig de "las Bárdenas". Per aquest fet, seguirem una altra via romana que passa per la ribera dreta de l’Ebre fins a Logronyo. A fi d’evitar aquest primer tram conflictiu i no passar prop de la carretera de Tudela, on hi ha polígons industrials i locals comercials, nosaltres seguirem el camí de servei del Canal Imperial d’Aragó fins a la població de Gallur.

SARAGOSSA-GALLUR

238,280 km. - 61,00 h. Sortim de la basílica del Pilar i anem pels carrers d’Alfons I, del Coso, avinguda de la Independència, plaça d’Aragó, plaça de Basilio Paraíso, Gran Via, passeig de Ferran el Catòlic, plaça de Sant Francesc i el passeig d’Isabel la Catòlica que segueix per la carretera de Terol a València (N-330).

241,800 km. - 61,35 h. Trobarem el Canal Imperial d’Aragó, molt a prop de la "Fuente de los Incrédulos". Som al P.K. 081+480 del recorregut del Canal i el seguirem aigües amunt pel camí de l’esquerra hidrogràfica fins prop del poble de Cortes, ja en el regne de Navarra. De Saragossa fins a Cortes seguirem el Canal al llarg de 60 km. 960 m.

 

EL CANAL IMPERIAL D’ARAGÓ. El Canal Imperial, és el més antic i important de tot l’Aragó. Pren l’aigua del riu Ebre al poble de Fontellas, al lloc conegut pel Bocal del Rey, prop de Tudela (Navarra), i amb un recoregut de 110 km., sempre per la riba dreta del riu , passant per Saragossa, arriba fins a Fuentes de Ebro; on acaba, després de regar prop de 30.000 Ha. amb un cabal de 30 m3/s.

Als inicis del segle XVI, es començà a parlar de construir un canal i, l’any 1529, s’iniciaren les obres d’allò que anomenaren "Acequia de Gallur", que entrà en servei el 1540.

El lloc on començava aquest canal era del regne de Navarra, és per això que la ciutat de Saragossa va cedir al rei els drets sobre aquesta sèquia, a canvi que autoritzés la construcció de la presa que havia de desviar l’aigua. A partir d’aquest fet canvià el nom de Gallur pel de "Acequia Imperial".

Però, aquesta aigua mai va arribar a la capital aragonesa, el llarg recoregut que havia de fer, l’escàs cabal, les pèrdues per filtracions i l’evaporació, en foren les causes. A més, de tant en tant, les avingudes de l’Ebre destruïen la presa, fins que l’any 1722 en una d’aquestes avingudes, hi va fer tant de mal que ja no es va refer. Es va haver d’esperar prop de cinquanta anys per començar a parlar de reconstruir-la i, el 1768, es presentà el projecte de l’enginyer Badín. El canal, a més de reg, era per a la navegació.

Al llarg de la seva construcció es varen produir enfrontaments, entre els constructors, els pobles per on passava i l’Estat, fins que aquest s’apropià de les obres i sota la protecció de Ramon Pignatelli, l’any 1785, s’inicià la navegació pel canal.

Com passa quasi sempre quan es construeix una obra d’envergadura, les tensions, que duraren anys, es produïren entre els terratinents i els ramaders, que veien que la transformació de les terres de secà en regadiu perjudicaven els seus interessos.

249,100 km. - 63,20 h. A l’esquerra, hi ha l’aeroport de Saragossa (el militar, el civil i el ianqui -tancat-) i a la dreta, a uns 2 km., el poble de Garrapinillos.

260,100 km. - 65,50 h. A la dreta veurem les cases de Pinseque.

264,100 km. - 66,40 h. Mantenim la rasant i travessem, per damunt, el pont per on el Canal passa per sobre el riu Jalón. Aquest pont és una de les obres importants del Canal Imperial d’Aragó. Hi podeu veure com els carreus de pedra, que configuren la barana, encaixen perfectament entre ellls donant al conjunt una ferma solidesa; també us adonareu de les marques que marquen el nivell de les aigües de pas. Tot el conjunt és una lloable obra d’enginyeria.

266,800 km. - 67,20 h. A l’esquerra deixem el poble de Grisén. Seguim el Canal per la seva esquerra hidrogràfica.

271,380 km. - 68,30 h. Passem molt a prop del poble de Figueruelas, que deixem a l’esquerra.

276,500 km. - 69,40 h. Passem pel barri del Cabezo, que pertany a la població de Pedrola.

289,600 km. - 72,45 h. Arribem a la població de Gallur i la creuem seguint el traçat del Canal.

GALLUR és una població d’uns 3.000 habitants, situada a la dreta de l’Ebre. Els seus orígens són molt antics, es creu que es va formar al voltant d’un castell del segle XII, avui desaparegut. Va pertànyer a l’orde del Temple i després a la de Sant Joan. En el casc antic s’alcen tres grans cases de tipus aragonès, de totxos i amb una galeria a la part alta. L’església parroquial, dedicada a Sant Pere Apòstol, és una obra d’estil neoclàssic del segle XVIII.

GALLUR-TUDELA (TUTERA)

290,800 km. - 72,55 h. Sortim de Gallur pel passeig Camilo José Cela, paral·lel al Canal Imperial; al final del passeig anem per una pista que voreja l’aigua per la banda Nord. La població ha quedat més alta a la dreta, fent honor al primitiu topònim ibèric: GAL (cim) + UR (aigua).

299,200 km. - 74,50 h. Passem pel costat d’un modern molí de farina, de seguida trobarem un pont que creua el Canal, per on passem a l’altra banda; anirem pel seu costat, però ara per la banda Sud. Als 200 metres deixem una pista a l’esquerra que va cap a la població de Mallén.

A uns 800 metres de la farinera, en el P.K. 20+300 del Canal, ens anirem separant d’aquest per anar de cara al poble de Cortes, que veiem des de fa una estona mercès a l’alta xemeneia de la fàbrica d’àcid cítric. A la banda esquerra del camí veiem bastant properes les cases de Mallén.

301,500 km. - 75,15 h. Cruïlla, cap a la dreta anirem a Novillas i cap a l’esquerra a Mallén; continuem de cara a l’alta xemeneia.

Ampla pista travessera; el camí ral, que és el que seguim nosaltres, continua al recte pel costat d’un gran abocador de residus sòlids, però, abans d’arribar a Cortes hem de passar el riu Huecha a gual i, com que acostuma a portar aigua, és dificultós creuar-lo. Per tant és millor anar per la pista cap a l’esquerra, en direcció al ferrocarril i, immediatament després, anirem a la dreta pujant per un camí en desús, que ens porta a l’andana de l’estació.

303,300 km. - 75,50 h. Estació del ferrocarril de Cortes. Hem entrat al regne de Navarra; des de l’estació creuarem el poble de Cortes en direcció Nord fins les últimes cases del poble.

CORTES. En el seu terme hi ha restes de població prehistòrica, de l’Edat de Ferro. És interessant la seva església parroquial, dedicada a Sant Joan Baptista; a l’altar major hi ha un notable retaule del segle XVII. Un altre edifici digne d’admirar és el palau-castell dels ducs de Granada d’Ega.

Sortim de Cortes per l’extrem Nord, agafant la carretera de Buñuel. Abans dels 300 metres, anem per una pista enquitranada cap a l’esquerra (Nord-Oest). El camí és rectilini i fàcil de seguir.

305,500 km. - 76,18 h. Granja Marcuello, a frec de camí; continuem en la mateixa direcció Nord-Oest, sempre pel costat dels camps de regadiu.

Anirem cap a l’esquerra, acostant-nos a la via del tren; als 700 metres el camí principal passa a l’altre costat de la via, no la creuem sinó que anem per un camí que se separa una mica del terraplè; 300 metres després, trobem un camí travesser que seguirem cap a l’esquerra, apropant-nos de nou al ferrocarril, que continuarem vorejant.

311,100 km. - 77,29 h. Davant nostre tenim el terraplè del pas elevat de la carretera de Buñuel; el camí ample gira a la dreta, aquí el deixem per un sender que passa per sota el pont i entra a les andanes de l’estació de Buñuel. Passarem entre l’edifici de l’estació i dues grans sitges, una per a ciment i l’altra per a gra.

Continuem paral·lels a la via per un camí molt poc fressat, entre camps abandonats, sempre recte a Ribaforada (Erripazulcaga).

Aviat seguirem un camí més fressat que ve de la dreta i continua paral·lel a la via.

314,300 km. - 78,13 h. Cruïlla de pistes, continuem al recte. De seguida trobem les primeres cases de Ribaforada (Erripazulcaga), anem per un carrer paral·lel al ferrocarril, deixant a la dreta una bonica arbreda. Després de l’estació, anirem pel carrer del "Parlamento Navarro" en direcció Nord-Oest.

RIBAFORADA (ERRIPAZULCAGA). Població situada a uns 2 km. a la dreta de l’Ebre. Té una llarga història, es creu que fou fundada pels Templers i el 1309 passà als Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem.

Al final de l’allargassada població de Ribaforada (Erripazulcaga), el camí fa una ziga-zaga per tal de salvar el terraplè d’un pas elevat sobre el ferrocarril, després recobrarem la direcció Nord-Oest. Anirem baixant fins a nivell del Canal Imperial i l’anirem, altre cop, vorejant per la pista del costat del canal, que és l’antic camí de sirga.

319,700 km. - 79,27 h. Carretera d’accés a la presa de Carlos V i al Bocal del Canal Imperial d’Aragó. Val la pena creuar el pont i anar a fer-hi una ullada, encara que el Bocal cau una mica lluny.

Després anirem per la carretera, de nova construcció, que passa entre el ferrocarril i el Canal.

Seguirem un quilòmetre aquesta carretera i, abans de passar per sota la via del ferrocarril, la deixarem per anar per un camí carreter cap a la dreta, apartant-nos de la via; més endavant ens hi aproparem de nou.

Aproximadament, després d’una hora de seguir les vies del ferrocarril, les creuarem per un pas a nivell, el camí està senyalitzat amb algunes sagetes grogues. Entrarem a Tudela pel "Camino de la Caridad".

326,200 km. - 81,00 h. Plaça de braus de Tudela (Tutera). A la ciutat hi trobarem tota classe de serveis.

TUDELA (TUTERA). Ciutat situada a la riba dreta de l’Ebre, a la confluència amb el Queiles. Té una població d’uns 25.000 habitants i és el centre comercial de la Ribera Tudelana. Té indústries derivades de l’agricultura (conserves) i pinsos, cel·lulosa, arts gràfiques, etc. Ciutat de fundació romana, la seva posició estratègica la convertí en un baluard de la frontera superior d’Al-Andalus durant els segles de dominació sarraïna (S. VIII-XI). Conquerida l’any 1119 pel rei Alfons I d’Aragó. Tingué mercat important durant l’Edat Mitjana i hi va destacar el treball del ferro i la cristalleria. Entre els monuments, cal esmentar la catedral de Santa Maria (S. XIII), al seu claustre s’hi han trobat restes d’una mesquita califal del segle IX; és de tres naus i creuer, amb volta d’ogives. A l’interior destaca el retaule major, obra de Pedro Díaz de Oviedo, i el cadirat d’or, d’Esteban de Obray. A més són interessants les esglésies de la Magdalena (S. XII-XVI), la dels Carmelites (S. XVI-XVII), San Jorge el Real (S. XVII), San Nicolás de Bari (S. XVIII), els palaus de Deán (S. XVI), el del Marquès de Huarte (S. XVIII i actual centre cultural), el del Marquès de San Adrián (S. XVI) i el Palau Episcopal. També cal destacar el pont medieval de 17 arcs, sobre l’Ebre.

RUTA DE LA RIBERA

La regió navarresa de la Vall de l’Ebre i la Ribera, intensament romanitzada, romangué sota el poder musulmà durant quatre segles. A l’iniciar-se el fenòmen dels pelegrinatges a Compostel·la, els monarques pamplonesos Sancho Garcés I, García Sánchez I i Sancho Garcés II Abarca, extengueren els seus dominis cap al Sud-Oest, preparant així el terreny a Sancho el Mayor. La zona de Tudela romangué sota el domini musulmà, encara que això no representava cap obstacle per als pelegrins que, procedents de Catalunya, continuaren aquest camí cap a Castella. Sancho Ramírez i Pedro I iniciaren l’expansió cap el Sud, conquerint Arguedas (1804), però l’empresa reconqueridora de la vall estava reservada al rei Alfons el Batallador, qui someté Tudela i Tarazona (1119) fins a Calatayud (1120). La conquesta no suposà pas la supressió de la població morisca, fins i tot augmentà posteriorment en aquesta regió.

La presència de la cort navarresa a Olite durant els regnats de Carlos I i del seu fill el rei Noble, i la protecció dispensada als pelgrins jacobeos pels monarques, sobre tot per doña Juana, gran devota de les relíquies de l’apòstol Sant Jaume, va fer que fossin moltíssims els romeus que es desviaven de les rutes tradicionals per visitar els soberans i rebre les seves almoines. Aquest fou el camí seguit per l’infant primogènit de Carles II, quan en el 1381 emprengué el pelegrinatge, des de París, entrant a Espanya per la Jonquera, el 20 de novembre, visitant Montserrat i arribant per Cortes a Tudela, on hi pernoctà el 8 de desembre, sent rebut pel seu pare a l’endemà a Caparroso i continuà cap a Olite, a fi de prosseguir el seu pelegrinatge a Compostel·la, després de Nadal (J.M. Jimeno Jurio).

TUDELA (TUTERA)-RINCÓN DEL SOTO

326,200 km. - 81,00 h. Des de la plaça de braus, anem baixant per l’avinguda de Saragossa en direcció Nord, fins a la plaça de la Judería; pel carrer Verjas i el del Portal, anirem a passar pel costat de la Catedral (cal admirar la portalada romànica abundantment il·lustrada, l’interior recull nombroses verges). Seguim pel carrer del Portal fins a l’església de la Magdalena.

Som davant del pont medieval per on, la carretera de Pamplona, creua l’Ebre. No cal travessar-lo, nosaltres anem cap a l’esquerra pel passeig "del Cristo", seguint les vies del ferrocarril. Aviat passarem pel peu del turó que domina la ciutat, coronat per una gran imatge del sagrat Cor. Hi ha una sageta groga, com d’altres que anirem trobant en el nostre camí dins del regne de Navarra. Ara, anirem vorejant les vies del ferrocarril per la seva banda Nord.

Deixem una carretera que va cap a l’esquerra, creuant la via. Hi ha sagetes grogues o cintes de plàstic, del mateix color, que diuen: "Amigos del Camino de Santiago de Navarra".

336,200 km. - 83,25 h. La carretera creua la via fèrria per un pas elevat i, a l’altra banda, es continua per un camí de terra, sempre vorejant el ferrocarril.

Passem sota el pont de l’autopista de Pamplona, continuem vers el Nord-Oest, de cara a Castejón (Kastejon). Un quilòmetre després, creuem la via per un pas a nivell i la seguim vorejant per la banda Nord.

343,500 km. - 84,50 h. Estació de Castejón (Kastejon), tornem a creuar la via de cara al poble i agafem el carrer "Ruiz de Alda", en direcció Oest. Al final del carrer, girem una mica cap a l’esquerra i trobem la carretera d’Alfaro, que seguirem. És una carretera local de molt poc trànsit.

CASTEJÓN (KASTEJON). És un important nus de comunicacions perquè en aquesta població coincideixen, i es creuen, les línies de ferrocarril que procedeixen de Sòria i Pamplona (Iruñea) amb la que ve de Saragossa i va a Miranda de Ebro. També hi passa la carretera de Saragossa a Logronyo (N-232). I, a la vegada, s’hi divideix l’autopista (A-68), que arriba de Saragossa, per una banda cap a Logronyo, Miranda i Bilbao (Bilbo), i, per l’altra l’ (A-15), que va cap a Pamplona (Iruñea) i Sant Sebastià (Donostia). És una població de curta història, va néixer al voltant de l’estació del ferrocarril. A principis de segle, era un petit veïnat que depenia del municipi de Corella (Korella), però s’anà engrandint fins a constituir un municipi independent.

Deixem a l’esquerra la carretera que va a Corella, anem al recte.

348,400 km. - 85,55 h. Primeres cases d’Alfaro, és una població important, que ja pertany a la comunitat de la Rioja (ciutat de les cigonyes). Cal creuar la població en direcció Sud fins trobar la carretera N-232, la de Tudela a Calahorra i Logronyo; de seguida veurem l’hotel-restaurant Palacios. Es surt del poble, per la carretera, en direcció Logronyo (Nord-Est).

ALFARO. Ciutat situada a la dreta de l’Ebre, en la confluència amb el riu Alhama. És d’origen àrab i tingué importància al llarg dels segles XIV, XV i XVI. Entre els edificis més destacats cal esmentar la col.legiata de "San Miguel Arcángel", obra del segle XVII; l’hospital de "Nuestra Señora de los Pastores"; el pont anomenat "del Milagro", sobre el riu Alhama; restes de muralles i la "Casa-palacio de los Frías". Té una població d’uns 10.000 habitants, és cap de partit judicial i té indústries, sobretot de conserves alimentàries. És pintoresc la gran quantitat de cigonyes que aniuen dalt dels edifics més representatius, tantes, que no crec que hi hagi cap més ciutat que la superi.

Dalt, a l’esquerra, hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Pilar; de seguida podrem passar per la carretera antiga, a la dreta de l’actual.

351,200 km. - 86,30 h. Sortim de nou a la carretera i la seguim. Un quilòmetre més endavant, deixem la carretera, creuem la via del ferrocarril per un antic pas a nivell i anem per un camí que voreja la via, per la banda Nord. Un quilòmetre després, passem pel costat d’una "Venta" ara utilitzada com a corral de bestiar.

Creuem un canal sobre un pont, continuem vorejant la via.

Passem per sota d’un pont de dues arcades, una per al camí i l’altra per al canal paral·lel. Veiem les cases de Rincón del Soto davant nostre.

358,300 km. - 88,10 h. Primeres cases de Rincón del Soto, aviat trobem un carrer travesser que seguirem, cap a l’esquerra, fins a trobar l’estació del ferrocarril.

RINCÓN DEL SOTO. Població situada en terreny pla, a la dreta de l’Ebre. Pertany al partit judicial d’Alfaro. Té indústries, sobretot de conserves.

RINCÓN DEL SOTO-LOGRONYO

359,000 km. - 88,20 h. Estació de Rincón del Soto, passem el pas a nivell i anem cap al Nord-Est, tot vorejant la via per la banda esquerra.

Bifurcació, anem pel camí més fressat, separant-nos de la via. Un quilòmetre més enllà deixem un camí a l’esquerra que va a creuar la via del ferrocarril.

Camí ample que se’ns ajunta per l’esquerra; 50 metres més endavant, va cap a la dreta i creua la via del ferrocarril, nosaltres continuem al recte, sempre paral·lels a la via, de la que ens separen uns 150 metres. Uns 800 metres més endavant creuem una ampla sèquia i la seguim per la vora.

La sèquia va a passar per sota la via del ferrocarril, el nostre camí arriba a tocar el macàdam que aguanta els rails i es perd; cal creuar la via, ja que han tapat el pas a nivell que hi havia abans. A l’altra banda trobem un camí carreter que seguirem cap al Nord-Oest. Aviat el camí esdevé poc fressat, no hem de separar-nos de la via.

365,300 km. - 89,40 h. Trobem una depressió del terreny, amb aparences de barranc. Cal baixar per un sender poc marcat els 8 o 10 metres de desnivell i a baix trobem una ampla pista que puja pel fons de la depressió, la seguim vers el Nord-Oest, de cara a Calahorra, que veiem davant nostre.

Pista enquitranada, la seguim cap a l’esquerra, recte a Calahorra, que veiem dalt d’un airós turó. Als 800 metres passem el canal de Lodosa sobre un pont, molt a prop del ferrocarril.

Trobem una carretera i la seguim cap a l’esquerra tot baixant per anar a passar per sota de la via del tren; aviat passarem pel costat del santuari de Nostra Senyora del Carme. Finalment sortim a la carretera d’accés a Calahorra i la seguim de cara a la població, passant el pont sobre el riu Cidacos.

372,000 km. - 91,15 h. Entrem a Calahorra i el primer edifici és la Catedral, situada a la mateixa ribera del riu.

CALAHORRA: Ciutat de la Rioja, situada vora el riu Cidacos, prop de la seva confluència amb l’Ebre. Té a prop de 19.000 habitants i és el centre d’una fèrtil horta regades pel canal Victoria y Alfonso; també té indústries derivades de l’agricultura. Entre els seus monuments són notables la catedral, iniciada a mitjans del segle XII i continuada els segles posteriors, hi ha diversos motius que recorden el pas dels pelegrins, com la pila baptismal decorada amb la imatge de Sant Jaume, petxines i carbasses; la porta de San Jerónimo, d’estil plateresc, decorada amb diversos motius, entre ells una samfonia: instrument musical a les mans d’un àngel, sota una gran petxina. L’església de Santiago, dels segles XVII i XVIII, en el que destaca el seu retaule major amb la imatge de l’Apòstol, i les esglésies de San Andrés (S. XV-XVIII) i San Francisco (S. XVII). I també la plaça de l’Ajuntament amb l’avinguda-passeig, molt ben arranjada amb monuments i restes romanes. És una ciutat molt antiga, fundada pels íbers; en temps dels romans li fou reconeguda la ciutadania (Calagurris Iulia Nassica). El 1369 hi tingué lloc la proclamació del rei de Castella, Enric IV de Trastàmara.

372,800 km. - 91,25 h. Seguirem el Camí Jacobeu de l’Ebre. Sortim de la part alta de Calahorra per un carrer que, en realitat, és carretera (variant Nord de la carretera de Murillo).

Som a l’altura de la gran torre-dipòsit d’aigua, anem vorejant la ciutat per la banda Nord-Est; tenim una bonica panoràmica sobre la plana de l’Ebre. Al final de la baixada anem al recte per la carretera local de Murillo de Calahorra.

Tan sols creuar les vies del ferrocarril per un pas elevat, es deixa la carretera i s’agafa una pista cap a l’esquerra que ressegueix el traçat ferroviari unes dues hores, per travessar altre cop les vies. No tardarem de creuar la carretera d’Arnedo a Estella (L-123). Passem per un pas subterrani l’autopista de Saragossa a Bilbao, que seguirem molt de prop durant una hora; l’autopista la tenim a la dreta.

Creuem altre cop l’autopista per un pas elevat i, amb uns tres quarts d’hora, arribem a Alcanadre que no es veu fins que ja entres al poble.

96,15 h. Sortim d’Alcanadre seguint la carretera d’Ausejo-Logronyo, uns cinc minuts, fins trobar a la dreta una pista que passa per uns camps d’olivers, i després puja deixant a la dreta uns corrals de bestiar, i ens situa en una collada. Baixem, i ja al pla, deixem a la dreta el camí de l’ermita d’Aradón per arribar a l’indreta anomenat "la Horquilla", on la carretera nacional (N-232) creua l’autopista per un pas elevat. No cal arribar a la carretera perquè a uns cent metres, abans, cal prendre una pista a la dreta, que puja; hi ha uns cartells de prohibit el pas.

Aquest camí sembla ser que és una via romana i l’antic camí ral. El camí passa pel costat d’un cobert i baixa de cara l’Ebre, que es veu al mig de la plana. Passem molt a prop del veïnat de San Martín de Berberana, que deixem a la dreta i, tot seguit, travessem la via del ferrocarril. A partir d’aquí cal seguir la via per un camí paral·lel que ens porta fins Arrubal.

99,15 h. Sortim d’Arrubal per un camí que baixa i travessa un canal, per una passera, direcció a Ponent. Passem per unes hortes resseguint una sèquia, són "las huertas de Valondo, el Quinto y la Veguilla". Davant nostre ja veurem el poble d’Agoncillo que cal creuar.

A la sortida d’Agoncillo passarem pel costat de l’ermita de "Nuestra Señora de los Dolores" travessant tot seguit el riu Leza. El camí passa entre la via del ferrocarril, que tenim a l’esquerra, i l’Ebre que és a la dreta. Passem pel veïnat de Recaja; molt a prop d’aquí hi ha les instal·lacions de la CAMPSA i la carretera N-232. Prosseguim prop de les vies del ferrocarril.

Prop abans d’arribar a Logronyo, prendrem la carretera de Saragossa (N-232). Seguirem aquesta carretera uns dos quilòmetres i aquesta pren el nom d’avinguda de la Paz. I per l’avinguda de Navarra i la de Viana arribarem al "PUENTE DE PIEDRA". Aquí enllaçarem amb el conegut Camí Francès que ve de París i passa els Pirineus per Roncesvalles i també el que ve de Somport.

102,15 h. LOGRONYO: la capital de la Comunitat Autònoma de la Rioja. Rica regió agrícola, regada pel riu Ebre. Inicialment pertanyia a Navarra, fins l’any 1076 en què Alfons I la va incorporar a Castella. A 15 quilòmetres al Sud es troben les ruïnes del castell de Clavijo, del segle IX o X, dominant una plana de la dreta de l’Ebre. Aquest castell va ser l’escenari de la batalla de Clavijo (any 844), en la qual intervengué el gran Califa Abderraman contra Ramiro I, el qual s’havia negat a complir el pagament del tribut anual de les 100 donzelles, on hi diu la llegenda que hi intervengué l’apòstol Sant Jaume, amb una creu en una mà i una espasa a l’altra, fent decantar la victòria a les tropes del Ramiro I.

Són dignes de ser visitades: l’església de San Bartolomé (S. XIII), la de Santiago la Real (S. XVI), la de Santa Maria de Palacio, Concatedral de Santa María la Redonda, el Puente de Piedra i la Fuente del Peregrino.

Hem de travessar Logronyo pels carrers: Avinguda de la Paz, Avinguda de Navarra, Avinguda de Viana, Carrer Ruavieja, Carrer de Bariocepo, Carrer la Comandancia, Carrer de la Trinidad, Carrer del Conde Superunda i Carrer del Marqués de Murrieta.

A partir d’aquí és fàcil de fer-se amb una guia del Camí Francès, de les moltes que s’han editat, perquè som ja a la ruta més concorreguda de totes les que porten a Sant Jaume de Galícia, ciutat gallega, coneguda actualment com a Santiago de Compostel·la.

Herru, Santiagu,

Got Santiagu.

Ultreya, Esuseya,

Deus, adiuva-nos.

ULTREYA

La Via Làctia s’entén, a tot Europa, com el Camí de Sant Jaume. I és així perquè des de qualsevol lloc del camí que es miri al firmament, la constel·lació marca sempre la direcció a Compostel·la... cap a la tomba de l’Apòstol Sant Jaume (Compositum, vol dir cementiri o bé camp que, amb l’afegit d’estel, assenyalaria amb la llum el lloc de l’enterrament).

No obstant això, des de temps immemorials, es té la creença que aquesta mateixa ruta la feien els Iniciats cap a la fi del món -Finis Terrae- on trobaven la tomba del Sol, a la mar dels Morts (Compostel·la també podria significar camp o compost d’estels = Via Làctia).

A partir del segle XII només es diuen pelegrins els qui van a Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la), romers els qui van a Roma i palmers els qui caminen a Jerusalem.

El primer Papa que viatjà a Santiago de Compostel·la fou Joan Pau II el 1989. No obstant això, el 1908, el qui havia de ser més tard, Joan XXIII, va fer el camí com a veritable pelegrí, a peu.

Els alquimistes anomenaven, al seu Camí de Sant Jaume, la Gran Obra que els permitia assolir la Pedra Filosofal. L’alquimista Nicolau Flamel, a Lleó, va desxifrar amb l’ajut d’un metge jueu els jeroglífics d’un llibre i obtingué or per restaurar la Tour Saint-Jacques de París, punt de partença dels pelegrins del Camí Francès.

Opinen alguns esoteristes que la Via Jacobea passa entre dues línies paral·leles, que corresponen a les latituds 42º 30’ i 42º 50’, que segueixen rengleres d’estels de la Via Làctia. Si en algun tram el camí s’hi desvia, és perquè s’hi han fet canvis posteriors de la ruta antiga; per la qual cosa es desprèn que fa mil·lenis d’anys existí (abans del descobriment de la tomba de l’Apòstol Sant Jaume) un camí iniciàtic que conduia a la Mar dels Morts. Una civilització que gaudia de coneixements de geografia i astronomia molt més elevats dels que revelen els estudis pre o protohistòrics; aquests foren els constructors de dòlmens i petroglifs que deixaren una sèrie de misteriosos signes, reproduïts més endavant a les esglésies pels picapedrers i esculptors del Camí de Sant Jaume.

Tots coneixem el popular Joc de l’Oca; doncs, hi ha qui creu que el joc és una representació de l’execució del primitiu Camí de Sant Jaume. Des de l’antiguitat, l’oca és un animal mític, missatger del Cel. L’ànima del Faraó d’Egipte era representada per una oca i en el Camí dels Estels seria un símbol iniciàtic. En moltes pedres apareix gravat el segell propi dels picapedrers que les tallaven i un que es repeteix força és el de les tres línies, una vertical i dues inclinades que representen esquemàticament la pota de l’oca. Hi ha molts topònims, per l’itinerari, on apareix el nom d’oca o els seus equivalents, autòctons o estrangers. Segons alguns, la pota d’oca seria la contrasenya dels picapedrers constructors, des dels temps anteriors al cristinianisme.

Hi ha un altre camí que passa per la costa cantàbrica, des de Guipúscoa (Gipuzkoa) a Astúries (Oviedo-Uviéu) i entra a Galícia per Lugo. Al Salvador d’Oviedo hi estava l’arca de les relíquies, que fou portada a Oviedo (Uviéu) quan Cosroes de Pèrsia saquejà Jerusalem; hi havia una part del sudari de Nostre Senyor, vuit espines de la seva corona, pa del Sant Sopar, mannà dels israelites, llet i cabells de la Verge, un denari de la venda de Jesús per Judas, cabells de la Magdalena, un bocí de la vara de Moisès, peix cuit i mel que menjà Jesucrist després de la seva Resurrecció, una sandàlia de Sant Pere, relíquies i ossos de profetes i una tina de les noces de Canà.

Qualsevol comentari referit al contingut d'aquesta web, el podeu fer arribar a casellas@nil.fut.es